El cicle geològic és una de les coses més lentes d’aquest món...

El cicle geològic és una de les coses més lentes d’aquest món, però com moltes de les coses lentes, és d’una potència descomunal. És una màquina tèrmica que converteix la calor del nucli d’aquest planeta en moviment mecànic, en concret en moviments de convecció del mantell terrestre.

Aturem-nos un moment aquí, què és la convecció?.

La convecció és el que passa dins de l’olla d’aigua que posem al foc per fer els macarrons. El líquid s’escalfa per sota, es dilata, es torna més lleuger i ascendeix formant una xemeneia càlida. En arribar a prop de la superfície es refreda, augmenta la densitat i s’enfonsa de nou cap a les profunditats de l’olla. Allí és escalfat de nou per repetir el procés. Si poguéssim veure aquests corrents convectius en una olla amb poca aigua, a un foc moderat, comprovaríem que té la forma d’un dònut, la calor puja per dins i el fred baixa per fora. Una cosa tan senzilla com això té una importància cabdal en la natura, ja que la convecció és l’única manera de transferir calor que implica moviment de matèria. Per als que van per nota pot afegir-se que només hi ha tres maneres de transmissió de calor: la que ja hem parlat, la radiació i la transmissió.

Quan s’ha estat a la platja, aquestes dues últimes també són molt evidents, la radiació solar ens crema la pell i per transmissió, o contacte, la sorra ens crema els peus... Platges llunyanes a part, la convecció del mantell terrestre implica que les roques calentes, parcialment fluides, ascendeixen fins a la superfície i que les fredes que es troben allà hauran de descendir novament a l’infern. En la pràctica això passa precisament així, només que en fer la volta triga eons i essent el nostre planeta jove com és, només s’ha completat un cicle, o mig, o una mica més o menys segons el lloc, perquè en algunes zones la renovació del mantell és quasi inexistent, senzillament perquè hi ha porcions d’escorça que suren, literalment, sobre les cel•les convectives. A aquests trossos de roca flotants en diem continents. Amb tot, els continents tampoc no són massa estables, arrossegats pels moviments del mantell es desplacen diversos mil•límetres cada any per la superfície del planeta, cadascun amb independència dels altres, entrant fins i tot en col•lisió brutal capaç d’arrugar la faç de la terra amb plecs de gairebé nou quilòmetres d’alçada.

 

Fuente: Els 3 infinits. Marc Boada. MomentumEditors. Barcelona.2011

 

« volver