El coneixement que tenim dels gens ha arribat fins a un grau tan gran de sofisticació i de profunditat que ja no estudiem i modifiquem els gens en tubs d’assaig, sinó en el seu medi natural, dintre de les cèl·lules humanes. Els gens són als cromosomes, unes estructures allargades i filamentoses situades a l’interior de la cèl·lula que contenen centenars de milers de gens units en cadena. L’espècie humana té quaranta-sis d’aquests cromosomes en total: vint-i-tres d’un progenitor i vint-i-tres de l’altre. El conjunt d’instruccions genètiques que hi ha en un organisme s’anomena genoma (que ens el podem imaginar com l’enciclopèdia de tots els gens, amb notes a peu de pàgina, glosses, instruccions i referències). El genoma humà conté aproximadament entre vint-i-un mil i vint-i-tres mil gens que imparteixen les instruccions principals per desenvolupar, reparar i mantenir els éssers humans. Durant les dues últimes dècades, les tècniques genètiques han avançat tan de pressa que som capaços de desxifrar com actuen uns quants d’aquests gens en el temps i l’espai per fer possibles aquestes funcions complexes. I som capaços, circumstancialment, de modificar a voluntat alguns d’aquests gens per alterar-ne les funcions, i per tant obtenir personalitats modificades, fisiologies modificades, éssers humans transformats.
Aquesta transició –el pas de l’explicació a la manipulació- és precisament el que fa que el camp de la genètica ultrapassi els dominis de la ciència. Una cosa és procurar entendre com els gens influeixen sobre la identitat humana, la sexualitat o el caràcter, i una altra de molt diferent és pensar a modificar la identitat, la sexualitat o la conducta modificant els gens. La primera consideració podria preocupar els professors dels departaments de psicologia i els seus col·legues dels departaments veïns de ciències neurològiques; la segona, on es conjuguen l’esperança i el risc, ens hauria de preocupar a tots.
Fuente: El Gen. Siddhartha Mukherjee. Edicions La Campana. Barcelona. 2017.