El gran problema de Pla durant la Guerra Civil i el franquisme no era ser liberal; aquest impediment tenia prou talent per sobrevolar-lo. El seu problema era ser català. “Els castellans ens fotran sempre”: idea que Pla repeteix obsessivament en els dos volums que Josep Valls va treure de les seves converses amb l’escriptor.
En tot cas, sobre la Guerra Civil i el franquisme –“aquest purgatori”, escriurà Pla-, hi ha prou elements per fer-se una idea del pensament no escrit de Pla. Amb les dones ja és més fumut. En els llibres parla poc i fredament dels seus amors; Aurora és la més esmentada però per motius estrictament eròtics. Ni per l’Adi, amb qui va conviure tants anys, ni per la Consuelo, ni per la Rosetta de Gènova, ni per la Lilian, que coneixem per l’epistolari pòstum un Amor al Canadell, té paraules càlides. Només té paraules càlides. Només té paraules càlides per a la jueva Aly Herscovitz, quan la sap morta en un camp de concentració nazi, en un petit homenatge deliciós que li fa a Notes disperses.
Tampoc no esmenta les dues primeres, l’Esperança Suquet, veïna de Palafrugell, ni una tal Mercedes, que era la filla d’una dispesera de Barcelona.
En les entrevistes encara és més hermètic; insisteix que no en sap res, de l’amor. Quan li pregunten si ha estat enamorat diu que no, que com a molt ha tingut algun “lío vago” que va acabar malament. En general sembla que les dones no li hagin fet falta per viure, que hagi estat massa enfeinat per dedicar-se a l’amor. Però quan en el dietari de 1965, que és un dietari telegràfic, íntim, publicat sense el permís de l’escriptor, diu que la seva vida és un desastre, es refereix justament a això, a la seva incapacitat de bastir una relació estable amb una dona.
L’ocultació forma part de l’encant literari de Pla. L’escriptor sempre va saber fins on havia de mostrar-se per alimentar el misteri. La seva estratègia de seducció no inclou només els textos sinó també el personatge i, en aquest punt, les dones són importants. Jo diria que no haver trobat en elles un camí per a la vida convencional el va portar a accentuar la disfressa literària. La disfressa no tant sols li servia per torejar la censura política sinó també la moral pública: “Coses d’en Pla”, es deia. I en aquest sac hi cabia tot el que Pla volia donar a entendre quan escrivia que sempre havia viscut “fora de la llei”.
Fa l’efecte que les seves necessitats eròtiques eren incompatibles amb les normes de l’època; que passessin set dones per la seva vida ja ho dóna a entendre. Que alguns encorbatats critiquin les seves preferències per les “prostitutes”, com si això fos concretar gaire, també dóna algunes pistes.
Pla era, com totes les persones amb un arc de l’ànima més ample del corrent, un desplaçat; fins i tot ho era geogràficament. Veia Barcelona des de Palafrugell; Palafrugell des de Barcelona; Espanya des de Catalunya i Catalunya des de l’estranger. El seu personatge era fruit de la mirada externa que tenia sobre totes les coses; però sobretot de la necessitat de torejar dues censures que anaven directament al cor de les seves dues grans passions: la política i l’erotisme.
En l’època de Pla, les dones havien de triar entre viure el sexe com unes monges o bé ser tractades de putes, i no penso només en el franquisme. Ja a la primeria del segle XX, Barcelona estava plena de bordells i de dones castes, sensualment analfabetes. Francesc Pujols, un altre geni desbordat per l’erotisme, va deixar perfectament retratada la doble moral de l’època. Recordo un acudit del Papitu on es veu un home mirant l’aparador d’una sabateria. Porta uns pantalons de lli i va visiblement trempat. Dins la botiga, la dependenta li diu a la mestressa: “Sisplau, pot dir-li a aquest senyor que deixi d’assenyalar-me”.
Les mofes de Pla a la concepció de l’amor que funcionava en la seva època són constants molt abans que les coses empitjoressin amb Franco. Que fos brut i groller no treu que també fos presumit i sentimental i que tota la coqueteria i tota la tendresa que no va poder abocar en una dona l’aboqués en la literatura.
Fuente: El nostre heroi, Josep Pla. Enric Vila. A Contra Vent Editors. Barcelona. 2009.