El nacionalisme espanyol és omnipresent però, alhora, desconegut...(Francesc Puigpelat)

El nacionalisme espanyol és omnipresent però, alhora, desconegut. Fins i tot en la gent més ben informada hi ha confusions i relliscades que no s’expliquen si no és pel profundíssim desconeixement del tema. Per exemple: hi ha un mite molt arrelat segons el qual el nacionalisme espanyol és essencialment conservador i de dretes. És una (falsa) idea a la qual contribueixen, d’una banda, la noció (típicament esquerranosa i totalment errònia) segons la qual el nacionalisme és una ideologia burgesa i, d’una altra, el fet que en la història d’Espanya l’únic règim que hagi aparegut clarament a ulls de tothom com a nacionalista hagi estat el de Franco. Per entendre’ns: tothom detecta fàcilment que el generalíssim Franco era nacionalista, però el nacionalisme amb pàtina intel·lectual i amable de Manuel Azaña passa més desapercebut. I, si ho transposem a l’actualitat, tothom s’adona del nacionalisme barroer i casernari de Mariano Rajoy i Albert Rivera, però costa més distingir el nacionalisme rere els somriures de Pedro Sánchez o la cueta de Pablo Iglesias.

Aquesta manca de coneixements sobre les arrels del nacionalisme espanyol ha estat una rèmora molt important per al nacionalisme català. I ha contribuït a una de les seves limitacions més persistents: el seu acomplexament davant l’esquerra espanyola. Els progres espanyols s’han vantat sempre de ser “universalistes” i “ciutadans del món”, i han restringit el nacionalisme espanyol a la dreta, de forma tan hàbil que els catalanistes d’esquerra, massa sovint, se’ls han cregut. Com a mostra, només cal observar que sovint, des de l’esquerra de Madrid, un o altre dirigent pontifica que ERC no és un partit veritablement d’esquerra, perquè és nacionalista, i l’esquerra i el nacionalisme són incompatibles. D’aquí ha vingut tradicionalment el complex d’inferioritat i la incomoditat de molts catalans, especialment progressistes, que ha tingut com a conseqüència els excel·lents resultats obtinguts a Catalunya, fins fa quatre dies, per nacionalistes espanyols radicals com Felipe González o José Luis Rodríguez Zapatero.

Per combatre aquest complex, n’hi ha prou d’aportar una dada: el nacionalisme espanyol, des dels seus orígens, és de caire liberal i progressista. Fet i fet, com veurem més endavant, la dreta conservadora i monàrquica espanyola, va trigar gairebé mig segle a tornar-se nacionalista!

 

Fuente: Breu historia del nacionalisme espanyol. Francesc Puigpelat. Angle Editorial. Barcelona. 2016.

 

« volver