El particularisme d’Almirall és, com ja diguérem, una panacea universal. Per tant, és encara la construcció d’un ideòleg, l’elucubració d’un filòsof. Les idees del particularisme són extremament vagues. Tenen condicions per a satisfer una crítica lògica o idealista –prenent aquesta en el sentit filosòfic-, però difícilment poden resistir una dissecció basada en l’experiència i en la història. En efecte: ¿quines són les condicions reals del fet particular, quines són, això és, les seves limitacions? ¿Quan es pot dir que políticament ens trobem davant un fet particular? ¿Quin és el factor diferencial? L’individu? A part que l’escola històrica creu que l’individu és una abstracció, notòriament no ho pot ésser.
És el municipi, la ciutat? Una ciutat o una comarca poden postular el seu argot en nom del particularisme, com un fet de cultura important. A la llarga, però, aquesta situació pot produir un enorme galimaties, tan gran com el seu extrem oposat, l’unitarisme sistemàtic. Pi i Margall en tingué en aquest país una certa experiència a causa dels famosos pactes commutatius, sinal·lagmàtics i bilaterals (fraseologia de Proudhon) que degeneraren en el cantonalisme de la primera República. Pot ésser la regió? ¿Pot ésser la nació? Els tractadistes, per exemple Renan, no han arribat a posar-se d’acord sobre la significació d’aquestes paraules. Els més sensibles i deslliurats de tòpics –posem per cas Gabriel Alomar- han arribat, parlant de la ciutat, la regió i la nació, a conclusions merament poètiques, bizantines, inoperants.
El problema és aquest: ¿com és possible de fer moure la gent, això és, de crear un impuls popular a base d’aquestes vaguetats? Hom esgota per exclusió els factors diferencials del fet particular i no té més remei que arribar a la següent conclusió: el factor diferencial del fet particular no pot ésser altre que la fatalitat històrica mantinguda per una política: és a dir per una voluntat. Aquesta és la pedra angular invisible, però real, de tota l’obra del senyor Prat.
Prat es plantejà clarament el problema: en primer lloc no es tracta d’arreglar el món, sinó d’arreglar Catalunya. El que cal, doncs, és descobrir la gent, el que realment hi ha darrera la paraula “Catalunya”, demostrar, això és, que Catalunya és una fatalitat històrica. La seva gran idea neix, doncs, d’aquesta observació: els catalans difícilment es mourien fins i tot en el cas que tinguessin la revelació divina o la demostració rigorosament lògica que Catalunya, no sols és un fet particular, sinó que té totes les característiques de la nació segons els manuals. Els catalans només es mouran el dia que sàpiguen que hi ha a Catalunya tots els elements per a crear el millor dels governs possibles per als catalans. Només es mouran, en un mot, quan sabran que aquests elements es troben a Catalunya i només que a Catalunya. La conclusió en termes vulgars és aquesta: el millor negoci espiritual i temporal que poden fer els catalans -ve a dir Prat- és ésser catalanista.
Fuente: Obra Completa. Josep Pla. Edició 10è. aniversari. Tomo 15. Ediciones Destino. Barcelona. 1992.