El poble de la Gàl.lia meridional havia reeixit, sota els romans i probablement també sota els gots, a conservar un govern propi i també les seves lleis i la seva magistratura...

El poble de la Gàl.lia meridional havia reeixit, sota els romans i probablement també sota els gots, a conservar un govern propi i també les seves lleis i la seva magistratura; la Gàl.lia del nord -les parts que més tard havien d’ocupar els francs- no va aconseguir aquests drets fins el segle XII. El segle XI els habitants de les ciutats on es parlava la llengua d’oc –a la zona correntment dita Provença, encara que és molt més gran que la Provença d’avui- constituïen una classe social separada, distinta de la noblesa, del clergat i dels serfs. Se’ls digué burgesos, un terme que ja és emprat en els Usatges de Barcelona el 1060, a Carcassona el 1107, a Montpeller el 1113 i a Besiers el 1121; les viles nomenaven cònsols per al seu govern. Aviat els burgesos dels pobles varen formar milícies per ajudar els exèrcits de la noblesa en les seves guerres. Una d’aquestes institucions, si bé modificada pel temps, arribà el segle actual a Catalunya amb el nom de Sometent . Narbona va esdevenir el centre religiós i Barcelona el polític al volt dels quals es formava la consciència nacional. Ais de Provença, Montpeller i Tolosa foren els focus complementaris des dels quals irradiaven les ciències, les arts i la política. I es pot dir, sense exageració, que el segle XII havia brollat una nova civilització a Europa, per primera vegada des del col·lapse de la societat romana. S’havien necessitat sis-cents anys, però aquest laboriós procés de gestació era ara completat i la humanitat començava a moure’s cap amunt altra vegada. Totes les condicions per a una vida pròspera eren a mà: una terra fèrtil afavorida per un dels climes més suaus i equilibrats d’Europa; una situació geogràfica que feia del país entre l’Ebre i el Loira l’enllaç entre el nord i el sud i entre la Mediterrània i l’Atlàntic; moltes ciutats riques en les quals la societat cada dia s’assemblava més al patró romà; bones comunicacions; la civilització mahometana desenrotllant-se a la veïna Espanya; una aristocràcia refinada que protegia les arts i una classe mitjana rica i enèrgica, composta de mercaders, de pagesos i de mariners, que constituïa la font de la riquesa de la nació. Encara, a causa de la dominació dels gots a banda i banda dels Pirineus, una gran part de la regió en la qual més tard es van parlar els dialectes d’oc va rebre el nom de Gòtia o terra dels gots, i, segons algunes autoritats, d’ací va néixer el nom Gotalàunia, del qual s’originaria el de Catalunya; altres opinen que aquest mot es deu a l’establiment de gent celta procedent dels Camps Catalàunics gàl·lics. Recentment ha estat suggerit que el nom “catalani” vingué d’una adaptació mig sàvia del de “lacetani”, habitants de la part central de Catalunya. Rovira i Virgili cregué que el nom podia derivar de “castlà”, i en alguns textos aràbics del segle XI es troba el nom Calat-Taluniya, equivalent a Castell de Talunya, corresponent al modern Montsó. Ja a començament del segle XII el nom va ser usat en la seva forma moderna, Catalunya, encara que aleshores aplicat quasi exclusivament a la banda meridional dels Pirineus. Així pot dir-se que Catalunya és la regió on les diverses característiques dels pobles de la llengua d’oc es van concentrar i en moltes esferes intensificar.

 

Fuente: L'esperit de Catalunya. Josep Trueta. Edicions 62. Barcelona. 2003.

 

« volver