El problema greu que té plantejat Catalunya no és que tants immigrants hagin mantingut incòlume la seva identitat cultural...

El problema greu que té plantejat Catalunya no és que tants immigrants hagin mantingut incòlume la seva identitat cultural, que això ja sol passar; el problema és que han llegat aquesta identitat a les següents generacions –actualment la tercera. I que el procés s’està repetint amb la nova immigració. De fet, el problema és la quantitat de descendents de les successives migracions que no tenen en compte per res la cultura catalana.

La capacitat d’integració ha estat molt relativa pel que fa a la cultura –que sempre és una adquisició voluntària-, i ho ha estat per la poca (o nul·la) presència de la cultura catalana en les barriades obreres, inclosa la llengua, i perquè la incorporació a aquesta cultura representa un esforç gratuït, innecessari, superflu: un esforç de superació, que és el tipus d’esforç que la generació actual (i també les passades, per altres raons) està en conjunt menys interessada a fer.

Immersió lingüística no és allò que fan els nens castellanoparlants a Catalunya, que durant les poques hores de classe ho aguanten i encara gràcies, que quan són una mica més crescudets ja s’hi neguen.

Immersió vol dir sortir al carrer i trobar-se sense cap altra opció lingüística que la de la llengua en la qual t’estàs immergint, i doncs guardar-te la llengua personal per l’ús exclusiu del teu àmbit personal . Convindreu amb mi que aquest no és el model que s’aplica a Catalunya, per més que hagi estat qualificat de cruel i excessiu –alguns comentaristes militants han titllat les aules d’acollida de “correccionales lingüísticos”!- per aquells que voldrien el català en situació domèstica avui i desaparegut en el curs d’una generació i mitja.

 

Fuente: El preu de ser catalans. Patrícia Gabancho. Editorial Meteora. Barcelona. 2007.

 

« volver