El procés de globalització de l’economia que s’està produint introdueix noves consideracions a l’entorn de la distribució de competències entre els diferents nivells de govern...
El procés de globalització de l’economia que s’està produint introdueix noves consideracions a l’entorn de la distribució de competències entre els diferents nivells de govern. Les polítiques macroeconòmiques d’estabilització i creixement estan passant dels Estats a ens superiors, com ho exemplifica la transferència de la política monetària a la Unió Europea a través del Banc Central Europeu (des de l’1 de gener del 1999). A més a més, la internacionalització i obertura dels mercats, la transferència de tecnologies, l’elevada competència a què s’enfronten els diferents sectors econòmics i la creació de grans àrees comercials a nivell mundial resten protagonisme a la necessitat que per a la supervivència econòmica tenien les unitats regionals grans. Catalunya requereix poder instrumentar polítiques econòmiques pròpies, que s’ajustin a l’estructura econòmica pròpia, i que li permetin des d’una acció de tipus més microeconòmica garantir el creixement futur, preservar el benestar dels seus residents i reduir les desigualtats internes. Aquestes accions requereixen, per una banda, capacitat d’actuació (competències en política econòmica), i per l’altra, capacitat financera.
El model territorial de la hisenda pública autonòmica de règim general vigent actualment deriva del model d’Estat que es va configurar als inicis de l’Espanya democràtica; la descentralització fiscal es va entendre fonamentalment des de la perspectiva de descentralitzar una part de la despesa (per competències) que l’Estat havia estat fent fins aleshores a les diferents regions, però va continuar mantenint en les comunitats autònomes de règim comú la capacitat de decisió i disposició sobre els recursos necessaris per finançar-la. Les deficiències en les valoracions del cost dels serveis que es van traspassar (cost efectiu), l’asimetria de les valoracions realitzades entre les comunitats de règim comú i les de règim foral, la prioritat atorgada a la solidaritat interterritorial en el repartiment de recursos entre comunitats i la manca d’una delimitació clara del principi de solidaritat i de transparència en els mecanismes d’implementació d’aquest principi han portat que Catalunya es trobi en una posició financerament poc favorable en el conjunt de les comunitats autònomes i en relació amb el govern central.
Des dels inicis de la descentralització fiscal s’ha partit de la posició d’avaluar el paper de les comunitats autònomes en el conjunt de la hisenda espanyola, i, en el cas de Catalunya, de defensar la singularitat de Catalunya i el seu encaix en l’Estat espanyol. Seria interessant intentar formular el model d’Estat que volem a partir d’un debat serè i reflexiu, capgirar la direcció de l’anàlisi i començar preguntant-nos quin ha de ser el paper que el govern central ha de jugar en un Estat descentralitzat. Podríem començar qüestionant-nos quines han de ser les funcions que ha de portar a terme un govern central d’un Estat incorporat a la Unió Europea, i quins recursos es requereixen per al seu compliment. Així mateix, cal delimitar quines altres competències es decideix que siguin encarregades al govern central, i permetre que per a algunes d’elles hi pugui haver asimetria i llibertat d’elecció entre comunitats respecte del seu exercici per part de la pròpia comunitat o bé per part de l’Administració i el govern centrals. S’haurien de decidir també quins paràmetres ha de seguir el repartiment dels costos de finançament d’aquestes competències entre les diferents comunitats, i instrumentar un fons diferenciat per a la solidaritat interterritorial que fos específic i transparent. Aquesta aproximació dista molt de ser la que ha prevalgut fins ara; però la seva anàlisi podrà aportar nous elements de debat per al futur del finançament autonòmic (i local) de Catalunya i de les relacions fiscals entre Catalunya i el govern central.
Fuente: Catalunya, societat massa limitada. Esther Martínez García. Coordinació J.Ros Hombravella i J.M. Jové. Angle Editorial. Barcelona. 2003.
« volver