El rei va treure, de la batalla de Muret, la pitjor de les conclusions...

El rei va treure, de la batalla de Muret, la pitjor de les conclusions. Jaume I representa l’ortodòxia portada a l’extrem: més que amb una exacerbada correcció política com la que avui s’estila, el comte-rei català és ortodox de fets. Ni arrisca ni pisca. Posats a homologar les seves cartes en el joc internacional, va triar la pitjor opció: la de ser massa prudent, que de vegades equival a la de no ser. Ja hem provat el camí de l’heterodòxia i no ha anat bé, sembla dir-se Jaume I, ara mirem de ser com tothom.

És una actitud ben catalana: fer veure que estem d’acord amb tothom, que no hi ha res d’original a defensar, i que si hi és ho dissimularem i direm que no té importància; que farem pactes amb qui calgui; que no som cap amenaça, que farem bondat sempre que toqui –i toca sempre-, que només innovarem de portes endins, que no plantarem cara a ningú, que acotarem el cap si convé... etcètera. Això és Jaume I. Per què un país tan jove, i que havia enfilat un camí tan propi, abaixa tan aviat el cap i tan sense necessitat, és un misteri. El nostre heroi nacional és un calçasses. Ara en diríem un diplomàtic, com són diplomàtics els polítics catalans que van a Madrid a demanar que es facin inversions a Catalunya i en tornen amb les mans buides, o amb promeses i prou, i diuen satisfets que la reunió ha estat cordial. Jaume I inaugura aquest bonjanisme català, que tant s’empassa la mentida com claudica en l’exigència.

No era pas una persona sens idees. O sense ambició. Ans al contrari, Jaume I modernitza l’estructura feudal amb la intenció de posar fre a la pressió de la noblesa –sobretot de la noblesa aragonesa- i en aquest envit dóna veu al “braç reial”, els amics del rei, en el govern de Barcelona. Això és, la menestralia que estava enriquint la ciutat amb el comerç i l’artesania. Dit d’una altra manera, Jaume I instaura el Consell de Cent i per tant la democràcia municipal; una representació popular en el país que havia donat la primera representació popular, o gairebé, en un preparlament nacional: les Assemblees de Pau i Treva. No hi ha dubte que la vocació democràtica no és casual, sinó essencial. I ho és per una raó: els reis volien menys noblesa i més innovació. Més riquesa, sí, més productivitat, per dir-ho en termes moderns, i per això calia parlar amb un interlocutor que no fossin ni els nobles ni els clergues. Anglaterra va fer un procés semblant, només que una mica més tard: cap a cent anys després.

No és que Jaume I, dit amb justícia el Conqueridor, no fos guerrer. Ho era. S’aboca de ple a la reconquesta. Era una estratègia positiva, perquè en la mesura que era ell qui conqueria les terres, no les ocupava l’onada expansiva que avançava des del centre de la Península. Així que el rei català pren Mallorca i València, repobla la primera amb catalans empordanesos -i per això comparteixen l’article salat- i la segona amb catalans de l’Ebre i amb aragonesos –i això també dóna la pauta lingüística-, i expandeix el regne Mediterrani enllà. Però cedeix Múrcia, que guanya ell, al rei castellà, amb qui havia tingut cura d’emparentar-se: així ho havien pactat, però no sempre, diu la història, cal complir els pactes. El Conqueridor s’ajusta a la paraula donada, que vol dir que la seva ambició peninsular és relativa.

 

Fuente: El fil secret de la història. Patrícia Gabancho. Edicions La Campana. Barcelona. 2008

 

« volver