El resultat de prop de 40 anys intensos d’espanyolització de la vida pública i privada dels catalans van deixar un solc pregon...

El resultat de prop de 40 anys intensos d’espanyolització de la vida pública i privada dels catalans van deixar un solc pregon. Fins a la mort de Franco no hi havia cap diari en català, no s’ensenyava d’una manera general ni l’assignatura de català a les escoles del país, els rètols dels carrers eren en castellà: cap canvi significatiu, doncs.

El procés intens d’espanyolització va ser possible no només per la repressió exercida, sinó per l’absurditat de la Guerra Civil. Un conflicte civil que va deixar la societat catalana inerme, desmoralitzada, escapçada, on, certament, també es podia dir que havia fracassat el model de país que havia proposat el catalanisme: una democràcia catalana amb un bon i creixent nivell d’autogovern dins d’una Espanya moderna, amb possibilitats de creixement econòmic que permetessin integrar la classe obrera. Entre el sabre i la bomba, la democràcia avançada que volia Catalunya per a ella i per al conjunt de l’estat se’n va anar en orris. El catalanisme polític en totes les seves expressions no va poder dirigir el país, li va fugir de les mans. Rere això, molt de patiment provocat per uns i altres i la voluntat d’oblit per “no tornar-hi” més, de fer cau i net, la voluntat de sobreviure de la gent i refer-se. Una única sortida després de tots els estralls i malvestats. S’hi presentava una realitat implacable d’un estat que ha descrit Paul Preston: “su eficàcia residió en la despiadada implacabilidad del uso del terror de Estado, cuyos efectos reverberaron durante dècades después de que su escala se viera significativamente reducida. Se trató de una especie de inversión política, un terror productivo, que aceleró el proceso de despolitización bajo la dictadura de Franco, empujando a los espanyoles hacia la apatia política”.

Es va normalitzar l’anormalitat lingüística centrada en la diglòssia, amb la voluntat d’anorrear progressivament l’ús del català en el seu país. Pedrolo considerava que Catalunya tenia una malaltia provocada per “motivacions traumáticas” i Pere Quart es preguntava com podia subsistir el català dignament si el castellà “goza de todas las ventajas”. La normal transmissió de la llengua era en perill per manca d’escola catalana, la qual cosa comportava la degradació de l’ús i, al seu torn, els adults es trobaven sense mitjans de comunicació en català i pocs llibres en aquesta llengua. I les famílies veien com cada dia entrava el castellà en les seves llars per ràdio o televisió. La immigració obrera castellanoparlant no podia integrar-se al país d’arribada perquè no tenia mitjans educatius i culturals per acollir-los, més enllà dels que permetien el voluntarisme. Arribava una altra immigració amb més recursos (funcionaris, càrrecs d’empreses i bancs...) amb capteniment més distant per integrar-se a la realitat del país. Per altra banda, en determinats sectors burgesos barcelonins, s’havia renunciat a la llengua i sectors polititzats radicals d’esquerra consideraven, amb molt poc coneixement, que “el catalán era la llengua de la burguesía”. Com recordava el CCC: “les noves generacions nascudes en aquesta situació pujaven absolutament desorientades i desinformades de la veritable realitat de llur entorn social”. Hom volia reduir la llengua i la cultura catalanes a “una peculiaridad regional”, per així, des de la ignorància o el menyspreu cap al llegat propi, assimilar-se a la cultura dominant i consolidar el genocidi cultural quan no es veia futur possible per a un subjecte col·lectiu català. Però, malgrat tot, creixia, segons Joaquim Torras, el moviment popular reivindicatiu de la plena recuperació del català que miraria de parar el cop.

 

Fuente: "Vàrem mirar ben al lluny del desert". Jaume Sobrequés (dir.). L'espanyolisme a Catalunya. LLuís Duran. Generalitat de Catalunya.Barcelona.2014.

 

« volver