El ruquet del país és, generalment, l’<i>asinus africanus</i>...

El ruquet del país és, generalment, l’asinus africanus. Dels animals que vagament conec, l’ase és el més afectat pels moviments temperamentals. N’hi ha de boníssims, absolutament domesticats, falaguers de la seva manera sempre reservada, molt dòcils, obedients, treballadors i d’una resistència fenomenal. Aquests són animals útils i d’un rendiment assegurat. L’ase no té paladar, s’ho menja tot -i poc- i beu amb tanta parsimònia, que és natural que sigui l’animal dels països àrids i sotmesos a secades recalcitrants. La forma de relació humana amb el ruc que aquest animal entén més bé és el terròs de sucre. Davant de la força dialèctica d’aquest argument, queda convençut a l’acte. Ni la inducció, ni la deducció, ni el sil•logisme, ni l’experiència, ni la probabilitat, ni la higiene, ni l’habitatge, no l’afecten per res. El terròs de sucre suscita la seva tendresa i fomenta la seva convivència. Un ruc absolutament domesticat pot ésser manejat per una criatura sense necessitat de fre ni de morralles. Pegant-li amb una vareta a l’anca dreta, se’l fa caminar cap a l’esquerra, pegant-li a l’anca esquerra, se’l fa caminar en sentit contrari. Els ases tenen la major part de la seva sensibilitat concentrada a les orelles, val més no tocar-les-hi, ni donar-los un mal tracte. Això els produeix un dolor que els pot convertir, amb raó, en un despit frenètic i desaforat. Els ases de temperament bonhomiós i considerat poden passar per tots els camins, seguir per tots els corriols i dreceres, baixar o pujar per les costeres més complicades i més perilloses amb una intel•ligència agudíssima, al costat de la qual la de l’home no és extraordinària. No cauen mai, trepitgen sempre terreny ferm, realitzen veritables proeses. Observació important: quan volen bramar, se’ls ha de deixar bramar a pler. No se’ls ha d’interrompre, ni tallar la seva sorollosa exhalació. El bram dels ases es produeix naturalment quan entren en zel i en l’època adequada. El seu anhel eròtic els fa bramar, com els rossinyols cantar i els banquers regalar un brillant. Però seria un error creure que bramen només per aquests motius. De vegades bramen perquè sí, perquè els surt de la seva contextura interna i, sens dubte, perquè creuen que el món no seria complet i perfectament acabat si no existissin els seus brams fenomenals.

 

Fuente: Josep Pla.Obra completa.Ediciones Destino.Barcelona.1992.

 

« volver