El títol d’un llibre de Kenneth Jowitt, <i> The New World Disorder </i> (“El nou desordre mundial”), expressa i copsa d’una manera molt incisiva el sentiment de malestar existent...

El títol d’un llibre de Kenneth Jowitt, The New World Disorder (“El nou desordre mundial”), expressa i copsa d’una manera molt incisiva el sentiment de malestar existent, un sentiment que no és altra cosa que una resposta previsible a una situació sense mecanismes de control evidents. Durant tota l’era moderna, hem crescut habituats a la idea que ordre és equivalent a “tenir el control, controlar”. I és aquest pressupòsit de “tenir el control”, fonamentat o il·lusori, el que més trobem a faltar.

El “nou desordre mundial” del dia d’avui no es pot explicar simplement a partir de la circumstància que en constitueix la raó més immediata i òbvia, una circumstància que ens fa sentir perplexos i horroritzats: la confusió del “dia després” que segueix el brusc final del Gran Cisma i el col·lapse sobtat de la rutina política de blocs de poder. Fins i tot si, efectivament, va ser aquest col·lapse el que va saltar l’alarma de l’existència del “nou desordre”, és ben clar que no l’explica. La imatge de desordre global reflecteix, més aviat, la nova consciència (facilitada però no necessàriament causada per la mort sobtada de la política de blocs) de la natura essencialment elemental i eventual d’aquelles coses que prèviament semblaven estar estretament controlades o, com a mínim, ser “tècnicament controlables”.

No és que abans del col·lapse del bloc comunista no existís la natura contingent, erràtica i capriciosa de l’estat global de coses, sinó que la reproducció dia a dia de l’equilibri entre els poders mundials (que requeria molta energia i reflexió) n’impedia la visió. En dividir el món, la política del poder conjurava la imatge de la totalitat. Perquè el món que compartim fos sencer calia assignar a cada racó i a cada esquerda del globus la seva significació en “l’ordre global”, és a dir, en el conflicte entre les dues faccions i el seu equilibri, sempre precari però escrupolosament defensat. El món era una totalitat mentre no inclogués rés que pogués defugir aquesta significació i, per tant, res no podia ser indiferent des del punt de vista de l’equilibri de forces entre els dos poders que s’apropiaven una part important del món i mantenien la resta a l’ombra d’aquesta apropiació. Al món, cada cosa tenia el seu significat, i aquest significat emanava d’un punt d’escissió que alhora era l’únic centre dels dos grans blocs de poder immobilitzats i mútuament units en un combat a mort. Ara que el Gran Cisma està superat, el món ja no sembla una totalitat, sinó més aviat un camp de forces disperses i dispars, que van quallant en llocs difícils de predir i van agafant velocitat, una velocitat que ningú no sap com aturar.

Per dir-ho en poques paraules, ara ningú no sembla tenir el control . Encara pitjor, no està gens clar com podria ser “tenir el control” en aquestes circumstàncies. Com abans, totes les iniciatives i accions tendents a crear un ordre són locals i orientades a resoldre una qüestió concreta, però ja no hi ha cap localitat prou arrogant per a pronunciar-se a favor de tot el gènere humà, no hi ha cap localitat que, quan es pronunciï, sigui escoltada i obeïda per tot el gènere humà, com tampoc no hi ha cap solució única que tingui el consentiment global i pugui comprendre i aplicar-se a la totalitat dels afers globals.

 

Fuente: Globalització. Zygmunt Bauman. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya. Barcelona. 2001.

 

« volver