Els excessos en els mercats financers són producte en gran mesura de la incapacitat dels reguladors d’exercir-hi un control adequat...
Els excessos en els mercats financers són producte en gran mesura de la incapacitat dels reguladors d’exercir-hi un control adequat. Alguns dels instruments i mètodes financers introduïts recentment es basaven en premisses falses. Ells mateixos s’han demostrat insostenibles I, per tant, hauran de ser abandonats. D’altres, però, ajuden a repartir la cobertura contra riscos i cal conservar-los. Els reguladors han de comprendre millor les innovacions recents, i no haurien de permetre pràctiques que no entenguin perfectament. La idea que la gestió de riscos es pot deixar en mans dels participants va ser una aberració. Hi ha riscos sistèmics que han de controlar les autoritats reguladores. Per poder-ho fer, necessiten tenir la informació adequada. Els participants, incloent-hi els fons de cobertura, els fons de riquesa sobirana i altres entitats no regulades, els han de proporcionar aquesta informació encara que això resulti costós i feixuc. Els costos són insignificants comparats amb els costos d’una crisi.
El perill moral és un problema pelut, però es pot resoldre. Hem d’acceptar que quan el sistema financer està en perill, les autoritats han d’intervenir. Tant si els agrada com si no, les institucions implicades en la creació de crèdit han d’acceptar que les autoritats les protegeixen, per la qual cosa han de pagar un preu. Les autoritats han d’exercir més vigilància i control durant la fase expansiva. Evidentment , aquesta actitud limitarà la rendibilitat del negoci. La gent que estigui implicada en el negoci no ho trobarà bé i s’unirà contra l’autoritat, però és necessari que la creació de crèdit sigui un negoci regulat. S’haurien d’exigir responsabilitats als reguladors si permeten que les coses se’ls escapin tant de les mans que arribi a caldre rescatar una institució. En els últims anys, les coses se’ls han escapat de les mans. Han permès que la indústria financera fos exageradament rendible i exageradament gran.
La lliçó més important que cal aprendre de la crisi actual és que les autoritats monetàries no només s’han de preocupar de controlar la massa monetària, sinó també de controlar la creació de crèdit. El monetarisme és una falsa doctrina; els diners i el crèdit no van agafats de la mà. Les autoritats monetàries no només s’han d’ocupar de la inflació salarial, sinó que també han d’evitar que es creïn bombolles d’actius. Els preus dels actius no depenen únicament de la disponibilitat de diners, també depenen de la voluntat de prestar. Les autoritats monetàries han de supervisar i tenir presents no només la massa monetària, sinó també les condicions dels crèdits. Es podria objectar que seria excessiu demanar que les autoritats monetàries controlin els preus dels actius, i aquesta objecció seria vàlida si la tasca de les autoritats monetàries es pogués reduir a aplicar mecànicament certes regles, però la seva feina és més complicada; juguen el difícil joc de gestionar las expectatives emprant tots els trucs existents en l’exercici de la funció manipuladora. Això és un art que no es pot reduir a ciència. Alan Greenspan era un gran mestre de la funció manipuladora. Malauradament, va posar les seves actituds al servei de la causa equivocada; era massa fonamentalista de mercat.
Tant la bombolla immobiliària com la superbombolla s’han caracteritzat per l’ús excessiu del palanquejament. La situació es va sostenir mitjançant sofisticats models de gestió de riscos que calculaven els riscos coneguts però que ignoraven les incerteses inherents a la reflexivitat. Encara que no facin cap altra cosa, els reguladors sí que han de recuperar el control sobre l’ús del palanquejament. Abans el controlaven amb duresa. Els valors de renda variable encara estan sotmesos als dipòsits mínims, tot i que en realitat han perdut pràcticament tot el seu sentit perquè hi ha molts camins per esquivar-los. Els valors hipotecaris i altres instruments sintètics mai no han estat controlats perquè es van introduir durant l’època del fonamentalisme de mercat . El control del palanquejament reduirà el volum i la rendibilitat de la indústria financera, però és el que exigeix l’interès públic.
Fuente: El nou paradigma dels mercats financers. George Soros. Edicions 62. Barcelona. 2008.
« volver