“Els senyors del fuet”, escrivia Hinton Helper el 1857, “no són solament els amos absoluts dels negres...(Josep Fontana)

“Els senyors del fuet”, escrivia Hinton Helper el 1857, “no són solament els amos absoluts dels negres, sinó que són el model i els àrbitres dels bancs que no tenen esclaus, lliures només de nom, que viuen en un analfabetisme i una degradació perpetuats deliberadament”.

Això era facilitat pel poder polític dels plantadors, que van comptar en aquesta època amb presidents de la república,  jutges del Tribunal Suprem i un gran nombre de polítics favorables als seus interessos, sobretot en els sectors de la política exterior i la defensa, ja que consideraven que era necessari preservar per la diplomàcia, i si calia per les armes, aquest gran espai de la civilització esclavista que abraçava els Estats Units, Cuba i el Brasil, contra l’amenaça de la subversió abolicionista, impulsada per la Gran Bretanya. Consideraven que ho feia, i tenien part de raó, amb la intenció d’arruïnar la producció de sucre, cafè i cotó d’aquestes terres per transportar-la a territoris de l’Àfrica o de l’Índia que estiguessin sota el seu control.

Els Estats Units van ampliar considerablement el territori disponible per al cultiu del cotó amb l’adquisició de la Louisiana el 1803, i el 1819 amb la compra de la Florida als espanyols. Quan el 1835 el govern mexicà va anunciar el seu propòsit d’abolir l’esclavitud, els plantadors nord-americans que s’havien instal·lat en territoris mexicans es van revoltar i van emprendre una guerra per independitzar-se, finançada amb préstecs dels empresaris de Nova Orleans. La guerra va acabar amb l’establiment de la República esclavista de Texas, que el 1845 va ser absorbida pels Estats Units i va convertir-se en un nou estat. La conseqüència immediata d’aquesta usurpació va ser la guerra mexicanoamericana del 1846 al 1848, una “guerra iniqua” que va permetre als Estats Units apoderar-se d’una gran part del territori del nord de Mèxic.

 

Fuente: Capitalisme i democràcia. Josep Fontana. Edicions 62. Barcelona. 2019.

 

« volver