“Els senyors del fuet”, escrivia Hinton Helper el 1857, “no són solament els amos absoluts dels negres, sinó que són el model i els àrbitres dels bancs que no tenen esclaus, lliures només de nom, que viuen en un analfabetisme i una degradació perpetuats deliberadament”.
Això era facilitat pel poder polític dels plantadors, que van comptar en aquesta època amb presidents de la república, jutges del Tribunal Suprem i un gran nombre de polítics favorables als seus interessos, sobretot en els sectors de la política exterior i la defensa, ja que consideraven que era necessari preservar per la diplomàcia, i si calia per les armes, aquest gran espai de la civilització esclavista que abraçava els Estats Units, Cuba i el Brasil, contra l’amenaça de la subversió abolicionista, impulsada per la Gran Bretanya. Consideraven que ho feia, i tenien part de raó, amb la intenció d’arruïnar la producció de sucre, cafè i cotó d’aquestes terres per transportar-la a territoris de l’Àfrica o de l’Índia que estiguessin sota el seu control.
Els Estats Units van ampliar considerablement el territori disponible per al cultiu del cotó amb l’adquisició de la Louisiana el 1803, i el 1819 amb la compra de la Florida als espanyols. Quan el 1835 el govern mexicà va anunciar el seu propòsit d’abolir l’esclavitud, els plantadors nord-americans que s’havien instal·lat en territoris mexicans es van revoltar i van emprendre una guerra per independitzar-se, finançada amb préstecs dels empresaris de Nova Orleans. La guerra va acabar amb l’establiment de la República esclavista de Texas, que el 1845 va ser absorbida pels Estats Units i va convertir-se en un nou estat. La conseqüència immediata d’aquesta usurpació va ser la guerra mexicanoamericana del 1846 al 1848, una “guerra iniqua” que va permetre als Estats Units apoderar-se d’una gran part del territori del nord de Mèxic.
Fuente: Capitalisme i democràcia. Josep Fontana. Edicions 62. Barcelona. 2019.