Em sembla que la tasca hispànica dels catalans en el segle XIX constitueix un dels esforços més seriosos empresos per Catalunya...

Em sembla que la tasca hispànica dels catalans en el segle XIX constitueix un dels esforços més seriosos empresos per Catalunya per tal d’afaiçonar Espanya a imatge seva, que és una versió de la imatge d’Europa. Això tira per terra la fal.laciosa afirmació d’Ortega que només els castellans tenien cervell per a imaginar Espanya i proposar una alternativa a l’Estat de l’antic règim. Perquè cal dir que, a més de les fórmules abans esmentades, els catalans desenvolupàrem les tesis del provincialisme, el foralisme, el regionalisme, el federalisme, el mancocomunitarisme, el nacionalisme, el comunitarisme i l’iberisme, sempre dintre l’esfera d’un mateix Estat (i si no, serien inintel·ligibles Balmes, Pi i Margall, Mané, Torras i Bages, Prat de la Riba, Cambó, Maragall i àdhuc Rovira i Virgili). Però aquestes idees eren, segons els nacionalistes castellans de començament de segle i de llurs epígons, desviacions catastròfiques del sentit d’Espanya -del sentit que una dinastia espanyola havia donat a Espanya, millor dit-; en canvi, eren l’únic remei per a salvar-la de l’asfíxia intel·lectual, de l’endarreriment econòmic i de la revolució social, segons llurs antípodes catalans de la mateixa època.

 

Fuente: Noticia de Catalunya. Jaume Vicens i Vives. Edicions 62. Barcelona. 1999.

 

« volver