En alguns dels scherenschnitt, els que es fan a Rougemont (ja al cantó de Vaud) i al Saane, el cartró negre se substitueix per papers de mil colors. L’obra que en surt són uns retalls de llums i sensacions. S’anomenen découpage.
“El color em posseeix... el color i jo som un. No necessito apoderar-me’n. Ell m’ha pres per sempre, ho sé. Jo soc pintura”, va escriure Klee en el seu diari. Nascut i mort a Berna, només tornaria a la seva ciutat, expulsat de l’Acadèmia de Düsseldorf, on ensenyava, després d’haver passat uns anys a la Bauhaus, fugint de la persecució nazi que tot just treia el cap. És el pintor que juga amb els colors i la llum, potser per escapar d’una realitat fosca i absurda que no comprèn i que el subleva. En els darrers anys a Berna, s’assabentarà que els nazis inclouran moltes de les seves pintures a l’exposició d’art degenerat de Munic (disset de les set-centes obres catalogades són seves). Se li diagnostica esclerodèrmia. A Suïssa se’l considerarà un comunista, bolxevic, jueu i alemany. Un intel·lectual d’esquerres que mai no va ser. Ell només volia jugar amb els colors.
És la Berna de la guerra, superpoblada de diplomàtics, agents polítics, espies, periodistes i especuladors. Una espessa xarxa d’espionatge i contraespionatge, d’informadors, intrigues i activitats polítiques i privades. I un govern que vetlla per no alterar el business as usual. Una atmosfera de por bullida, on Fritz Kolbe, secretari consular i membre dels serveis exteriors alemanys, arriscava la seva vida per passar informacions a les potències occidentals mentre les autoritats federals suïsses castigaven amb penes de presó els qui ajudaven els perseguits pel règim nazi refugiant-los a Suïssa. Fins a l’any 2002 no es van rehabilitar totes aquelles persones que van ser condemnades pels tribunals militars suïssos per aquella compassió (tot i que, per a deshonor del país, es va rebutjar de nou l’amnistia per als combatents suïssos enrolats en les files de l’exèrcit de la República i de la democràcia, durant la Guerra Civil espanyola, proscrits encara avui al seu propi país).
Per això a klee li rebutjaran durant mesos i anys la petició de nacionalització, que només li arribarà, pòstumament, unes setmanes després de la seva mort. Aquesta infàmia l’ha compensat Berna amb el Zentrum Paul Klee, el museu que recull tots els colors de la terra i el cel i que Renzo Piano va dissenyar amb el propòsit de mostrar les tres grans facetes de l’artista: el músic i pedagog, el pintor i poeta, i l’investigador i matemàtic.
Fuente: El quadern suís. Quim Torra. Raval Edicions SLU, Proa. Barcelona. 2018.