En els jocs i els esports, els bàndols en litigi són rivals, competidors o contendents. A les guerres, en canvi, són enemics. I així ha de ser, tal com explicaré de seguida.
Però primer un incís per explicar a qui encara no ho vol entendre que això és una guerra de debò, perquè: a) tindrà conseqüències profundes, en alguns casos greus, sobre la vida de les persones (l’escriptor Ignacio Martínez de Pisón, que només fa trenta-dos anys que viu a Barcelona, ha avisat que en cas d’independència se’n tornarà a Saragossa); b) serà un conflicte llarg i penós, i no es pot descartar que violent, que necessitarà l’arbitri d’una autoritat externa per poder-se resoldre; i c) ja ha fet que es posin en marxa mecanismes de joc brut, soterrats, de gran importància a tots els conflictes perquè no es veuen (i em refereixo sobretot a serveis secrets, espionatge, infiltrats, amenaces i tots aquests recursos inconfessables que els estats no dubten a fer servir).
Molt bé, això són les característiques que fan que puguem parlar pròpiament de guerra. I les causes? Doncs n’hi ha moltes, que s’han anat acumulant en el temps, igual que israelians i palestins apunten creueta rere creueta. Però la causa primordial, el germen, no és cap altra que l’amor. O més exactament el seu pare de debò, el verb amar. Tal com correspon a un dels grans mots de la humanitat, amar ha fillat nombrosos derivats, entre els quals destaca per mèrits propis amic. Amic i amistat encarnen verbalment una de les formes més sòlides de l’amor. En correspondència, enemic i enemistar constitueixen la variant més sòlida del seu contrari, el desamor. Podria ser que en algun moment de la història les corones catalanoaragonesa i castellana haguessin estat a prop d’establir una relació igualitària i satisfactòria per a totes dues, però el cert és que l’amistat, si mai n’hi va haver, es va trencar. Les causes ja les sabem, per això fa riure que ara els unionistes parlin de fractura i de trencament, com si el que teníem fins fa quatre dies fos realment amistat i no pas subjugació. Tant se val, el cas és que ara som enemics declarats i és bo saber-ho. No ens estimem, i tot fa pensar que no ens hem estimat mai. I aquest canvi de verb no és gratuït. Mentre el castellà fa anar el verb amar, que com veiem té el perill de generar enemics, nosaltres gastem estimar. No vull fer associacions gratuïtes, però és oportú recordar la importància de l’inconscient en la memòria idiomàtica col·lectiva. És evident que no estem fets l’un per l’altre.
Fuente: Manual del procés. Pau Vidal. Angle Editorial.Barcelona.2015.