En els meus primers dies de Madrid vaig notar immediatament la gran diferència de projecció que la guerra europea marcava a la capital d’Espanya i a la nostra ciutat de Barcelona...

En els meus primers dies de Madrid vaig notar immediatament la gran diferència de projecció que la guerra europea marcava a la capital d’Espanya i a la nostra ciutat de Barcelona.

Així com en aquells dos anys Barcelona liquidava el seu segle XIX amb una onada de lluentor crepitant d’explosiva vitalitat nocturna, d’industrialisme esbojarrat, d’internacional maremàgnum de negocis, pirateries, espionatges, arriscades aventures de joc i sobretot amb un esforç muscular exagerat, i amb una inflor d’energies per multiplicar el fum de les fàbriques i les possibilitats de la dentadura del comerç a fi de mastegar un esgarrifós volum monetari, Madrid, aparentment, es passava les nits mig a les fosques, i a la vida del carrer i l’aspecte de la ciutat encara no s’havien decidit a rompre el glaç i continuaven vivint dins el més orgullós, el més gandul i el més irreductible segle XIX.

I la cosa tenia la seva explicació. Barcelona, des del temps del primer comte independent, continuava representant la capital de la Marca Hispànica, i “marca” volia dir país de frontera. Nosaltres som un país de frontera, amb tots els avantatges i tots els inconvenients morals i materials. Nosaltres teníem, en aquells dies del 15, del 16 i del 17, un port petit com el que tenim ara, però que treballava d’una manera fabulosa, i en trèiem un rendiment gairebé impossible. L’activitat del port s’estenia per tota la costa fins a Portbou, i la història dramàtica i secreta del litoral de Catalunya en aquells dies, que no s’ha escrit mai, i probablement no s’escriurà mai, faria posar els pèls de punta.

Al costat del port, les fàbriques van viure llur moment, i el fet que la nostra regió tingui un gran coeficient agrícola i un gran coeficient industrial, que arriben a contrapuntar-se, precipità les coses. A Barcelona funcionaven els consolats generals, i els cinquanta mil negocis que provocava la guerra, que gairebé tots tenien una tara o altra, i tots, de cara a les lleis, caminaven amb una sabata i una espardenya, era aquí que treien foc, i era aquí que repercutien en fastuós escàndol i en unes ànsies de menjar peix i pair-lo voluptuosament amb senyoretes guarnides de brillants i amb catxupinades magnànimes.

 

Fuente: Memòries. Josep M. de Sagarra.Edicions 62. Barcelona.2012.

 

« volver