En una “societat oberta” -escrivia Karl Popper- el problema no és tant qui ha de manar...
En una “societat oberta” -escrivia Karl Popper- el problema no és tant qui ha de manar, sinó com controlar el qui mana, “com podem organitzar les institucions polítiques per tal d’impedir que els governants dolents o incompetents facin massa mal”. En conseqüència, com que no hi ha cap mètode infal•lible per evitar la tirania i la corrupció dels poderosos, resulta que “el preu de la llibertat és l’eterna vigilància”. Segons Bertrand de Jouvenel, el desenvolupament històric del poder és el que ha portat a una progressiva emancipació moral: “No hi ha res tan natural”, escriu de Jouvenel. “Dominat pels seus objectius, l’home inverteix totes les seves forces per aconseguir-los, intenta mobilitzar a favor seu les forces dels altres. Té per costum considerar qualsevol força accessible com un eventual instrument per als seus projectes i, per tant, també tendeix a considerar des d’aquest mateix punt de vista la força pública que li ha estat confiada. No dic que l’home no pugui resistir la temptació d’utilitzar la força pública de manera egoista, sinó tan sols que aquesta temptació hi és i que no és una cosa monstruosa, sinó natural.”
“No considerem el lleó com un aprofitador arbitrari de la seva força; no trobem que la guineu sigui una ordidora d’enganys. El lleó pot ensenyar al polític la força noble, la guineu el pot instruir en l’habilitat discreta.” Això ho escrivia Azorín, representant de la generació del 98, a la qual també pertanyia l’autor de
La rebelión de las masas, Ortega y Gasset. Els elitistes sostenen que a totes les societats sempre, i només, deté el poder una minoria, contra una majoria que no hi té accés. Vilfredo Pareto observava: “Ara tenim un nou feudalisme, que en part reprodueix l’essència de l’antic. Actualment els politicastres, els caps dels sindicats, actuen de la mateixa manera i apleguen les seves tropes en temps d’eleccions per dur a terme actes de violència contra els adversaris i d’aquesta manera aconseguir beneficis que la part vencedora aprofita.”
Per Pareto, que entre altres coses fou senador del Regne el 1922, uns anys abans de morir, no hi ha alternativa possible: la màquina social de la uniformitat esclafa qualsevol perspectiva de trobar comportaments no basats en el frau o l’engany. “Aquests mitjans s’han fer servir en tots els temps, des de l’antiga Atenes i la Roma republicana, fins als nostres dies. Els incomptables intents que s’han fet per reprimir-ne l’ús han estat i continuen essent vans: es pot tallar el gram moltes vegades, però sempre torna a créixer amb ufana mentre l’arrel es manté incòlume.” En aquest sentit, seria absurd parlar de “democràcia degenerada”, perquè no s’ha donat mai el cas d’una democràcia capaç de prescindir del fenomen de la corrupció.
Fuente: Breu història de la corrupció. Carlo Alberto Brioschi. Edicions La Campana. Barcelona. 2009.
« volver