Era separatista Prat de la Riba? Amb motiu de les sortiges del cincuentenario algú va afirmar que no, que Prat de la Riba no era separatista. Així, rodonament. Massa rodonament potser. Sóc a hores d’ara, amb Josep Carner –tots els altres són morts- codipositari d’una breu manifestació de Prat de la Riba sobre aquest punt delicat. Un romanista suec, doctor de la Universitat d’Upsala i col·laborador del diari conservador Stockholms Dagblad, va passar unes quantes setmanes a Barcelona durant l’hivern 1907-1908. Axel Springer –era el seu nom- parlava a la seva manera un castellà suficient, llegia el català i s’interessava fortament per les coses de la renaixença catalana, literària i política. Orientat per Josep Carner, que fou el seu mentor a Barcelona, Axel Springer va entrevistar-se amb un grapat d’homes polítics catalans de l’època. Acabada la seva enquesta va dir un dia a Josep Carner que entre tota aquella gent, Prat de la Riba, era, al seu entendre, l’únic vertader catalanista. I per què, senyor Springer?
Molt senzill. He preguntat a tots els meus interlocutors si creien desitjable una solució separatista del problema català i tots, Cambó, Sunyol, Jaume Carner, Pere Coromines i tutti quanti m’han contestat que no, que mai, que de cap manera, que ells eren autonomistes però no separatistes. El President Prat de la Riba ha estat l’única excepció i la seva resposta breu i categòrica: “Si l’interès de Catalunya ho demana, naturalment”.
A l’hora de la diària passejada, abans de dinar, Josep Carner va reportar un dia als seus acompanyants -Martí Sàbat, Emili Vallès, Lopez-Picó, Sitjà i Pineda, Manuel Reventós i el signatari d’aquestes ratlles- la confidència d’Axel Springer. Un parell de dies després, deambulant per la Rambla Manuel Reventós i jo, sols, amb Axel Springer, vam recollir d’ell mateix la confirmació del que Josep Carner ens havia contat.
Conclusió. Afirmar, sense més ni més, que Prat de la Riba no era separatista és donar peixet a tots els Díaz-Plajas, a tots els de Müller y de Abadal del país, persones que cap necessitat no tenen d’un suplement d’alimentació. Totes elles van prou ben peixades i pel meu gust massa i tot. Voler escatir, avui com avui, si Prat de la Riba era o no era separatista, seria un exercici acadèmic inútilment arriscat i perfectament sobrer. Convé que tothom sàpiga, això, sí, que per a Prat de la Riba l’interès de Catalunya era la suprema llei.
Fuente: Periodisme. Eugeni Xammar. Quaderns Crema. Barcelona. 2016.