És a dir que, després de vuit dècades d’existència, continuo mirant de treure-li el màxim de suc a la vida. ¿Com m’ho faig?...

És a dir que, després de vuit dècades d’existència, continuo mirant de treure-li el màxim de suc a la vida. ¿Com m’ho faig?

Doncs, condició imprescindible, sentint curiositat per tot allò que passa al món, i procurant tenir un sentit permanent d’autocrítica: sóc dels qui pensen que, abans que de ningú altre, cal riure’s d’un mateix; i miro de no caure en la degradació que suposa el fet de ser un burro llicenciat.

En segon lloc, tenint sempre uns quants amics ben a prop, sense oblidar mai la fidelitat als principis ètics d’aquests amics. I tenint ben present que els familiars te’ls trobes i que els amics els has de triar.

En tercer lloc, i enllaçant amb la idea dels amics, és molt important, si més no a mi m’ha ajudat, sentir els llibres com uns companys imprescindibles, uns punts de suport. Al llarg dels anys també he fet una tria, en aquest sentit, i al final he conservat uns quants llibres només, que rellegeixo sistemàticament. L’autor que més rellegeixo és Thomas Mann, i els títols, La muntanya màgica, Josep i els seus germans i Els Buddenbrooks. Evidentment també llegeixo molta teoria econòmica i molta biografia política, tanta com puc. I ja que parlem de llibres, permetin-me penjar-me una petita medalla per un fet del qual em sento orgullós: si no vaig errat, vaig portar els primers llibres de Boris Vian a Espanya. Vian, d’altra banda, es va convertir durant anys en un dels meus escriptors favorits, de qui sempre recordo la seva rèplica a Jean Paul Sartre.

I finalment, és imprescindible gaudir de sentit de l’humor i saber ser una mica provocador. Va bé de tant en tant remoure les coses. Per a mi, la vida s’assembla a les peroles de l’Empordà, que quan no es remouen queden cobertes d’una capa de greix groc i fastigós. D’altra banda, un ingredient necessari per cuinar al punt el sentit de l’humor és la memòria selectiva. En el meu cas, he mirat sempre de recordar només allò que valia la pena ser recordat.

 

Fuente: El joc de viure. Fabián Estapé. RBA Libros. Barcelona. 2004.

 

« volver