Es parla molt últimament de lleis i democràcia. Intentarem esbrinar de què estem parlant quan es fan servir, a tor i a dret, aquests conceptes. Hi va haver un temps –desgraciadament desaparegut- en el qual normalment no calia posar les coses per escrit: quan es feia un tracte, donar la mà era prou garantia. “La meva paraula és tot el que tinc” era un principi bàsic en les relacions socials.
Això es basava en una manera d’entendre el dret. Consistia en allò que els romans expressaven amb l’adagi Pacta sunt servanda, “els pactes han de ser respectats”. Els drets reconeguts, tant si són individuals com col·lectius, han de ser tinguts en compte, i per això hi ha la llei, que s’ha de complir obligatòriament.
Però hi ha una altra concepció de la llei: bàsicament és un conjunt d’instruccions que els que manen donen als que són manats. Des d’aquesta òptica, la llei la fa qui té el poder i la imposa a qui no el té: és un instrument del vencedor sobre el vençut. I, evidentment, si la lletra de la llei no és favorable als interessos de qui mana, es converteix automàticament en paper mullat. Un exemple d’aquesta concepció està ben recollida en l’expressió “la ley se acata pero no se cumple”. Què vol dir això? Com es pot acatar la llei i no complir-la? La traducció és senzilla: si tens prou poder per imposar-me-la, endavant: si no, tanca la boca, que el que mana sóc jo. Respon a una concepció jeràrquica i feudal de la llei.
Una altra dita habitual entre els cercles burocràtics espanyols i de poder és: “Al amigo trato de amigo; al enemigo trato de enemigo y al indiferente la ley vigente.” És a dir, la llei no està per sobre de les fílies i les fòbies de qui les ha d’aplicar, sinó que només serveix per als casos sense pronunciament a favor o en contra: en terminologia informàtica seria “l’opció per defecte”. Dit d’una altra manera, com que l’amistat està per sobre d’aquestes coses, si es tracta d’un amic la llei tant és, però, en canvi, quan es tracta de l’enemic, si la llei no és un instrument per a sotmetre’l, aleshores simplement s’ignora. Només s’ha de complir religiosament quan tant li fa una cosa com l’altra, és a dir, si l’assumpte té un caràcter neutre.
La llei, entesa d’aquesta manera, no està feta per a ordenar la vida col·lectiva, sinó per a conservar l’estatus de l’oligarquia dominant: per tant, si afavoreix aquest objectiu, s’aplica amb tot el rigor i sense excepcions. En canvi, si el cas és el contrari, es violenta l’esperit de la llei sense cap mena de problemes.
Una mostra d’aquesta concepció medieval de la llei (“la ley es la del rey”) és la transició del franquisme a la democràcia que es va fer, com deia el seu mentor Torcuato Fernández Miranda, “de ley a ley por la ley”, és a dir, sense trencar mai la legalitat, de manera que la legalitat actual d’Espanya és una evolució del franquisme, malgrat que els “Principios fundamentales del Movimiento”, essencialment antidemocràtics, eren “por su propia naturaleza permanentes e inalterables”. Sí, tot ben legal, però fraudulent.
La idea és transparent i sempre la mateixa: qui mana, mana, i la llei no pinta res si no va a favor dels de dalt. I si “el pueblo llano” gosa recórrer als tribunals no hi ha problema, perquè, en darrera instància, els jutges, com tots els funcionaris, són “servidores del Estado” no “servidores públicos”, com a la cultura anglosaxona. I en molts casos, sortosament no en tots, funciona.
No ha d’estranyar, doncs, l’actuació prepotent de qui se sap membre del poder. Així, moltes grans empreses munten plets contra ciutadans tot i saber que no tenen raó, però confiant que encara que els tribunals sentenciïn en contra seu apel·laran tantes vegades com faci falta fins que, esgotats els recursos i la paciència dels petits súbdits/ciutadans, l’altra part llanci la tovallola i desisteixi: al pueblo llano li surt més a compte deixar-se robar que lluitar pels seus propis drets. Un altre cas emblemàtic és com s’acostumen a resoldre les inspeccions d’Hisenda: la majoria d’experts aconsellen no discutir amb l’inspector si aquest té raó o no; el millor és negociar directament una multa assumible i deixar-ho córrer. En un altre context, d’això se’n diria una actuació mafiosa.
Fuente: No m'ho van ensenyar a l'escola. Eugènia de Pagès i Bergés. Pagès Editors. Lleida. 2017.