Espanya és sempre un món a part del món real, malgrat que és cert que les rodes europees no giraven pas per carrils gaire distants...

Espanya és sempre un món a part del món real, malgrat que és cert que les rodes europees no giraven pas per carrils gaire distants.

A partir sobretot dels governs de José María Aznar –però no únicament, perquè és un llenguatge que comparteix amb el “felipisme”- es va consolidar l’antinacionalisme. Els progres i els sociates no saben quin favor més gros li fan a la dreta espanyola combregant amb aquesta roda de molí.

La paraula nacionalisme, que a la pràctica i a Espanya només encarna una visió de l’Estat diferent de la que propugna el nacionalisme espanyol, va quedar (vagament o directament) lligada a terrorisme, nazisme, exclusió, racisme, burgesia perifèrica i privilegi. A la prepotència a-constitucional d’uns ciutadans sobre uns altres ciutadans que no són reconeguts com a tals perquè no comparteixen uns senyals identitaris que donarien entrada al club selecte. Una fal•làcia.

La història indica que el nacionalisme més intractable és l’espanyol. La pràctica confirma que hi ha nacionalismes molt civilitzats i n’hi ha d’altres que ocupen tot l’espectre que va de la civilització a la barbàrie.

Tots els skins xenòfobs s’embolcallen amb la bandera espanyola i l’emblema del toro. Aquesta cosa primitiva, racial, masclista, sempre és espanyola, perquè en el fons de l’espanyolitat hi ha aquests valors: aquests toros. Dic toros amb tota la consciència. S’ha intentat des de tots els fronts de fer veure que la tauromàquia és catalana: no n’és pas. Catalunya mai no va assumir aquesta festa com a pròpia –la constitució independentista escrita el 1928 a L’Havana prohibia els toros i la boxa-, simplement s’hi van afeccionar una part dels catalans, molts dels quals han transmès aquesta afecció als seus fills i néts. D’altres, la portaven incorporada d’Espanya. És indubtable que, excepcions a part, l’escabetxada taurina és el field day dels espanyolistes.

La realitat sempre és una intenció política: els nacionalismes serien, segons llenguatge, aquells moviments perifèrics que atempten contra la unitat de la pàtria espanyola, i contra aquesta pressió –basca i catalana- dels afores es revolten tant Acebes com Rosa Díez, tant Fernando Savater com Bono, tant Alfonso Guerra com els innombrables alts càrrecs d’institucions espanyoles (inclosa l’Església) que s’esgarrifen quan l’Estatut de Catalunya parla de “realitat nacional” i callen quan l’expressió treu el cap en el mimètic Estatuto andalús. Les misèries ideològiques són visibles, però el mal ja està fet.

 

Fuente: El preu de ser catalans. Patrícia Gabancho. Editorial Meteora.Barcelona. 2007.

 

« volver