Espanya ocupa la major part de la Península Ibèrica...

Espanya ocupa la major part de la Península Ibèrica. Catalunya ocupa un triangle de territori al nord-est d’aquesta península i a la vora de la Mediterrània. Des de mitjans del segle XIX la península coneix un desenvolupament econòmic i una concentració de població en una doble direcció, al centre i al litoral. Així sorgeix, al llarg de la costa mediterrània de la península, una faixa de terreny fortament poblada i econòmicament molt activa, fet que té com a conseqüència la multiplicació de desplaçaments al llarg de la faixa, que es converteix així en una via de circulació molt intensa, tant de persones com de mercaderies, que no s’acaba a la frontera de la península sinó que segueix i es converteix en una via natural de penetració a Europa que, pels camins naturals que constitueixen les valls del Roine i del Rin, permet arribar fàcilment al nord d’Europa, Hamburg per exemple. Més encara, es pot dir que aquest camí que porta a Europa no comença a la Península Ibèrica, sinó que, creuant l’estret de Gibraltar, constitueix un enllaç natural entre Àfrica i Europa.

La importància d’aquesta via de circulació està creixent dia a dia, però en un futur proper creixerà encara molt més. Els països de l’Extrem Orient -la Xina, l’Índia, el Japó...- s’estan convertint en factors principals de l’economia mundial i el tràfic de mercaderies entre aquests països i Europa augmenta cada dia. Aquest tràfic viatja per via marítima i en bona part arriba, i arribarà cada vegada més en el futur, pels ports de la Mediterrània ibèrica, Barcelona i València en primer lloc, als quals s’afegiran molts altres: Tarragona, Alacant, Cartagena... Això produeix una comunitat d’interessos entre els territoris afectats que contrasta directament amb la política tradicional de l’Estat espanyol de prioritzar sistemàticament una xarxa radial de comunicacions centrada en Madrid i oblidar totalment les perifèriques. Una comunitat d’interessos que lògicament hauria de portar a actuacions conjuntes.

L’augment del volum de mercaderies transportades des de l’Extrem Orient no sols repercutirà sobre el transport marítim; en part utilitzarà també la via aèria, i això augmentarà la importància de l’aeroport de Barcelona, que haurà d’estar en condicions d’assumir aquest augment. Però al seu torn una part dels passatgers i de les mercaderies que arribin a Barcelona per via aèria seguiran camí cap a Europa i augmentaran el tràfic de la via terrestre.

I acabaré amb un parell d’observacions complementàries. La primera, recordar que l’existència i l’eficàcia de la via mediterrània no sols depèn del govern espanyol sinó també del francès, tradicionalment poc interessat a facilitar l’entrada a França dels productes que vénen del sud. I la segona, que el que acabo de dir sobre la via o el camí mediterrani –la solidaritat entre els territoris que la comparteixen i la necessitat de pressionar el govern espanyol i el francès per assegurar el seu funcionament- serà veritat qualsevol que sigui l’organització política dels territoris afectats: Espanya unitària o Espanya federal, Catalunya autònoma o Catalunya independent.

 

Fuente: El projecte català. Del passat al futur. Miquel Siguan. Editorial Aresta. Gerona. 2009.

 

« volver