Contra Espanya (1997)
Estimada Pilar Rahola, està molt bé el teu darrer article. Clar i català. Definitivament agressiu. Ho dius d’una manera precisa: “Quin és el problema? Una Espanya que mai no acceptarà reinventar-se, ni basar en uns principis d’autocriticisme els seus plantejaments de futur. És a dir, traguem-nos-ho del cap: ni hi tenim cabuda ni ens hi ha volgut mai –més enllà de sagnar-nos econòmicament- ni ens hi voldran mai. Si no és que renunciem a la nostra dignitat nacional i acceptem una posició d’humiliació”. I acabes reconeixent que els que ens governen no tenen la força per respondre al rebuig. En contra d’aquesta manca d’empenta, proclames que hem d’«agafar les nostres maletes, omplir-les de dignitat i d’orgull i treure de la saviesa antiga d’aquest poble una mica de força. La suficient per dir-los, d’una vegada, adéu». Aquest final de l’article –alhora espriuenc i maragallesc- ho deixa tot clar. Només hi manca un afegitó que vull suggerir-te: suposant que ens volguessin i ens estimessin, tampoc no estaríem disposats a integrar-nos a Espanya. Perquè Espanya no ens agrada.
Cal insistir-hi: no ens agrada ni el PP, ni el PSOE, ni IU; no ens agrada ni el Pedro J., ni el Campmany, ni el Jesús Gil, ni el Mario Conde, ni les germanes Koplowitz, ni la COPE, ni el cardenal primat; no ens agraden els jutges de l’Audiència Nacional; no ens agrada la majoria de programes de televisió –pública o privada- endegats a Madrid; no ens agrada la sarsuela; no ens agrada el batibull del Teatro Real; no ens agrada la premsa madrilenya; no ens agraden les antigalles pictòriques a l’estil de l’Antoñito López; no ens agrada la monarquia que va jurar fidelitat als principios del Movimiento; no ens agrada el sectarisme dels pressupostos de l’Estat; no ens agraden els poders eclesiàstics que dominen el país; no ens agrada la pudor de resclosit de les revifalles del 98; no ens agrada el nacionalisme espanyol; no ens agrada aquell monument al dictador dalt del cavall que els madrilenys encara suporten davant dels Nuevos Ministerios; no ens agrada el to ravaler del Reial Madrid; no ens agrada que ens segrestin a Salamanca els documents històrics ni que s’emportin els nostres tresors artístics, espoliant el Museu Dalí, el Museu Picasso i la Fundació Miró; no ens agrada el Valle de los Caídos ni l’Escorial; no ens agrada que ens imposin programes escolars quan Catalunya ha estat durant un segle l’avantguarda de la modernitat pedagògica en contra de la desferra ideològica, catòlica i aristocràtica de l’ensenyament espanyol; no ens agrada que en aquest negoci de la unidad de destino hi haguem de contribuir amb un pagament anual d’un bilió i mig de pessetes; no ens agrada que vulguin mutilar la nostra llengua i que, a més, ens titllin de polacos, garrepes i fills de mala mare.
Fuente: Elogi de la modernitat. Oriol Bohigas. Editorial Atmarcadia. Barcelona. 2015.