Evidentment cal parlar d’aquesta Constitució, l’edifici jurídic que sostenia el nou sistema democràtic...

Evidentment cal parlar d’aquesta Constitució, l’edifici jurídic que sostenia el nou sistema democràtic. I també cal aclarir-ne alguns mites. Segons l‘historiador Borja de Riquer (2013), Jordi Solé Tura va explicar com el nacionalisme espanyol va aconseguir que les seves tesis s’imposessin en el capítol 2 de la Constitució. Va anar de la següent manera. Després de moltes discussions sobre el redactat del capítol, els ponents van rebre un paper de la Moncloa el qual, segons els van dir, venia consensuat amb “las alturas”. El paper, del qual no es podia tocar ni una coma, afirmava “la indisoluble unidad de la Nación española” i definia Espanya com “la patria común e indivisible de todos los españoles”, versió substancialment idèntica a la famosa de José Antonio Primo de Rivera -fundador del grup feixista, la Falange Espanyola- “unidad de destino en lo universal”. És a dir, Espanya com alguna cosa del tot irreversible des de la nit del temps. Convé fixar-se, com diu l’historiador, en aquests dos conceptes tan essencialistes com escassament democràtics i, a més, afegiríem clarament ahistòrics: “indisoluble e indivisible”. Amb una clara imposició dels poders fàctics -“las alturas”-, doncs, s’imposà el redactat definitiu del capítol 2, que ara es ven, per part del PP i del PSOE, com a fruit d’un consens democràtic amb allò tan bonic de “la constitución que nos hemos dado”.

Per tant, a la cèlebre Constitució hi ha una mena d’unió mística entre l’individu i la seva nació, per sempre, des del naixement fins a la mort. La identitat nacional ja ve donada, no és una adquisició voluntària. És un nacionalisme -encara que a Espanya el nacionalisme sempre és cosa dels altres- amb un component religiós, una mena de creença integrista. L’individu no és un subjecte autònom amb capacitat de lliure decisió, sinó un simple membre d’un col•lectiu predeterminat al marge de la seva voluntat. La base d’aquesta idea rau en el fet que l’autèntic subjecte de la historia és la nació, no els ciutadans.

Ara bé, Enric Juliana explica que hi va haver un altre model constitucional que no va reeixir. Imaginava una Espanya distribuïda en dues plantes: tres Estatuts de tipus federal (Catalunya, País Basc i Galícia) i una amplia administració descentralitzada en la resta del país, amb regions sense potestat legislativa. Tres Estatuts i de deu a dotze regions sense Parlament. Una asimetria similar a la de la Constitució italiana de 1948. Però no va poder ser. La interpretació que en fa E. Juliana es basa en el sentiment generalitzat a moltes regions d’Espanya de “no vamos a ser menos”. El ressentiment, ja sigui individual o col•lectiu, difícilment és una bona eina per a la construcció de situacions equilibrades i duradores. És inestable per naturalesa. Hi podem trobar l’origen de moltes bestieses posteriors.

 

Fuente: L'Espanya de sempre. Eugènia de Pagès. Pagès Editors. Lleida. 2014.

 

« volver