Fem una parada tècnica i reculem uns quants anys, a un altre moment d’unanimitat gairebé plena, la mitificada transició. Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia, proclamava l’Assemblea de Catalunya, un instrument d’hegemonia política molt ben pilotat pel PSUC, però no només per ells, perquè dos altres partits d’ordre, CDC i el PSC, li van fer costat en la tasca desagradable de desmobilitzar la població catalana organitzada quan va arribar l’hora dels parlamentaris. Suposo que cadascú feia càbales sobre la futura capacitat de govern i a tots convenia poder governar sense la pressió de les masses radicals, que volien ruptures i drets d’autodeterminació i aquestes coses tan molestes en un moment que l’Estat necessitava estabilitat, tranquil·litat i bons aliments. Les eleccions de juny del 1977 les havia guanyades l’esquerra, en algun moment hi hauria autonòmiques –si és que hi havia autonomia- i el resultat es podia reproduir. Des de Madrid, Adolfo Suárez, el geni serè de la Transició, va veure que calia desactivar aquest procés, i el mecanisme triat va ser capgirar la reivindicació catalana perquè jugués a favor de l’Estat. Es deia Josep Tarradellas.
La gran burgesia catalana, que no les tenia totes davant la revolta popular en l’horitzó, va parlar mitjançant un emissari amb Adolfo Suárez: la solució, van dir, és aquell vell lleó de la política estabulat a Saint-Martin-le-Beau. Portem-lo a Catalunya i ell sol posarà tot l’ordre que cal, començant per l’acceptació de la monarquia i seguint per una autonomia domesticada. Ell solet ho farà. I, dit i fet, es va organitzar, no sense marrameus dels uns i dels altres, l’operació de retornar el polític republicà a casa, amb la legitimitat històrica, aquí sí que hi va haver transacció, d’una institució que en principi Adolfo Suárez no tenia cap intenció de reconèixer. Tothom hi guanyava. Només dos partits eren contraris al retorn de Tarradellas si això significava que el polític continuaria en actiu: el PSUC i la Convergència de Jordi Pujol. Tant li feia. A l’operació Tarradellas es va apuntar de seguida Carles Sentís, en nom de la UCD suarista, un dels personatges més abjectes que ha donat la burgesia catalana, l’home que es disposa en cada moment a ballar la música que toca, com el més fidel a la nova fidelitat que es presenta. L’home que va passar de treballar a la Generalitat a escriure en el famós article “Finis Cataloniae?” que en el 1939 “amanece la Catalunya real”. Aquest era l’home que portava Tarradellas de la maneta, tot i que el president exiliat no acostumava a agafar la mà a ningú.
Fuente: La mateixa pedra. Patrícia Gabancho. Penguin Random House Grupo Editorial. Barcelona. 2015.