In de Warande és un grup d’ideologia econòmica liberal constituït per empresaris, economistes, polítics i representants de la societat civil flamenca. Un saló de Brussel·les, seu de les reunions del grup, dóna nom a aquest col·lectiu, que compta amb figures destacades del món dels negocis flamenc com ara Remy Vermeiren –exconseller delegat del banc KBC-, Herman de Bode –Exconseller delegat de McKinsey Bèlgica-, el professor Erik Suy –antic adjunt al Secretari General de l’ONU-, el baró Hugo Vandamme –expresident de Barco-, Marc Platel –periodista— i Jan Jambon –secretari polític del Moviment Popular Flamenc i portaveu del grup parlamentari de la Nova Aliança Flamenca a la cambra federal.
El 2006 In de Warande va publicar un manifest en què analitzava des del pragmatisme els reptes socioeconòmics de Flandes. La conclusió era clara i contundent: és d’interès de Flandes i de la mateixa Valònia posar fi a la unitat de Bèlgica. El projecte aspirava, malgrat tot, a una entesa cordial amb els veïns del sud i de col·laboració en tots aquells àmbits en què això fos possible. In de Warande entenia que els paràmetres d’entesa podien ser molts. Segons el grup, Flandes, des de la seva independència, podria gestionar millor les seves relacions econòmiques amb la resta de països europeus, en especial els Països Baixos, Alemanya, França i el Regne Unit i fins i tot Valònia.
D’alguna manera, In de Warande estava enviant un clar missatge a la seva gent; el que no fem nosaltres no ho veurem mai. L’objectiu era conscienciar l’opinió pública flamenca que, tot i els avenços en l’autogovern, Flandes encara es trobava excessivament vinculada a Bèlgica, i per tant calia fer un pas endavant abans no fos massa tard. Per In de Warande, els pedaços institucionals ja no tenien sentit, calia avançar i agafar vies noves. És un discurs institucionalista audaç, ja que trenca amb les dinàmiques dels sectors empresarials flamencs, alguns d’ells encara molt vinculats a la Bèlgica tradicional. La seva demanda reclamava en un to allunyat del victimisme que ja n’hi havia prou de queixar-se i per tant, calia passar a l’acció. Afirmaven que la unió política ja no donava més de si, i que el tracte econòmic era sagnant per a la seva economia i podia fer perillar el futur de Flandes.
Les transferències financeres cap a la resta del país, calculades a l’entorn d’uns 12.000 milions d’euros anuals (comptant la part a què fa front Flandes del deute való) representa per molts flamencs l’exemple fefaent i més visible de la insostenibilitat del model socioeconòmic belga. Tradicionalment Flandes no ha estat contraria a aquestes transferències, però l’opinió pública flamenca entén que els nivells actuals de despesa pública d’un cantó cap a l’altre de la frontera lingüística posen en perill el benestar de la seva gent. La situació és similar a la de Catalunya on cada cop són més els que argumenten a favor d’un diferent tracte fiscal per part de l’Estat central. Valònia representa el 60% del total del deute públic, calculat en uns 343.000 milions d’euros que representa un 102% del PIB (2010). Es calcula que cada ciutadà de Valònia rep de mitjana uns 1.780 euros de la resta del país segons fonts del Banc Nacional de Bèlgica de l’any 2008. D’aquesta quantitat, uns 1.000 euros provenen de la butxaca dels ciutadans flamencs.
In de Warande considera que escindir-se de Bèlgica afavoriria els interessos valons, atès que les seves elits han creat un Estat econòmicament viciat que els nega els incentius necessaris per sortir de l’atzucac on es troben. Entenen que la política de les subvencions per a Valònia ha estat un autèntic regal enverinat que els ha dut a la situació actual.
Fuente: La mort de Bèlgica. Marc Gafarot i Monjó. Dèria Editors. Barcelona. 2011.