Ja han passat molts anys i les generacions joves només se n’han assabentat pels llibres, però cal recordar que als seixanta del segle passat...

Ja han passat molts anys i les generacions joves només se n’han assabentat pels llibres, però cal recordar que als seixanta del segle passat (en plena expansió d’un capitalisme civilitzat) alguns joves es van revoltar i van començar a qüestionar els valors dels seus pares. El moviment hippy a Califòrnia, els enragés de París 68, els contestataris de Frankfurt i Hamburg buscaven alternatives a la societat hiperconsumista en què havien nascut. Tot això tenia un component àcrata, no tenia organització, però estimulava la creativitat i els desitjos de viure d’una altra manera.

Eren conscients que pertanyien a la bombolla privilegiada d’Occident, però no per això s’havien de sotmetre dòcilment als dictats de l’establishment. Metodològicament, jugaven a la contra, la qual cosa desconcertava la passiva majoria silenciosa.

Un dels conceptes que em va quedar més gravat d’aquella etapa va ser que “davant qualsevol situació negativa, per dolorosa, estranya o complexa que resulti, un s’ha de preguntar: què hi ha de bo en això?”. Perquè sempre hi ha alguna cosa bona, positiva, incentivadora. Hem de ser capaços d’identificar-la.

Dèiem en una altra part que la crisi ha trencat molts projectes il•lusionants, tot i que hem de reconèixer que molts d’aquests projectes estaven inserits en el patró consumista de la societat actual: un habitatge nou, un cotxe, un viatge, etc. Era l’exteriorització de la paradoxa de Bernays: la gent vol el que no necessita i no vol el que necessita. Edward Bernays, nebot de Freud, nacionalitzat nord-americà, sabia de què parlava: va ser l’inventor de les “relacions públiques”.

A nivell macroeconòmic, havíem estat sodomitzats pel creixement del PIB. En la ment de la gent hi havia un fals correlat: com més creixéssim econòmicament, més feliços seríem. Aturem-nos un moment i reflexionem sobre la crisi: què té de bo? Perquè si aprofundim, encara que sigui mínimament, sobre les coordenades que marcaven el nostre territori vital en “els anys del descontrol”, potser ens adonarem que no érem amos dels nostres destins, que ens ajustàvem a un patró dominant, que gastàvem més del que ingressàvem, que bona part del nostre consum era superflu, que ens crèiem rics i ho érem en deutes (el conegut “efecte riquesa”), que ens estàvem perdent el millor.

Convé recordar aquella frase atribuïda a John Lennon: “La vida és el que passa mentre tu estàs ocupat en altres plans” (“Life is what happens while you are busy making other plans”). Potser el nostre problema més gran va ser que ens havíem arribat a creure que els diners eren la solució definitiva.

I no és així. Ho intuíem, però preferíem no pensar-hi. Ara les circumstàncies ens obliguen a fer-ho. I és que la crisi és una gran oportunitat per replantejar-se la vida.

 

Fuente: Se'n va la recessió, la crisi es queda. Alfons Durán-Pich. Angle Editorial.Barcelona.2014.

 

« volver