Joan I va ser un rei certament tarambana. Casat amb una dona frívola i aficionada a les conspiracions...

Joan I va ser un rei certament tarambana. Casat amb una dona frívola i aficionada a les conspiracions, enfrontada amb la seva sogra Sibil.la de Fortià, l’empordanesa temperamental vídua de Pere III, la cort devia semblar un carnaval. El rei mor tornant de cacera, precisament a l’Empordà, i el tron l’hereta el seu germà, Martí dit l’Humà, perquè la seva època ja prefigura l’humanisme que aviat fecundarà Europa. Martí l’Humà, igual que els seus predecessors, tenia una gran biblioteca, plena de llibres d’astrologia –això li venia del seu pare Pere III, el rei català més aficionat a aquests temes-, i, no cal dir-ho, d’alquímia, però també de tractats pràctics. De manera que el rei va fer avançar els estudis: funda l’hospital de la Santa Creu, que aplega anteriors cases de salut, i inaugura els estudis oficials de medicina a Barcelona. El saber comença a ser estrictament laic.

Ara bé, al costat d’això, era aficionat als sermons de Vicent Ferrer per influència de la seva dona, Maria de Luna, aragonesa, parenta de Benet XIII, l’embogit papa Luna del cisma d’Occident, davant el qual –ja reprendrem aquest episodi- havien mantingut la neutralitat; Martí tampoc la trenca. És una constant dels reis catalans el no prendre mai partit en els afers internacionals, com si aquesta dimensió del joc els depassés. Les reines, dones sense poder però amb influència, solen tenir posicions més definides. En el cas dels nostres reis, sembla una estratègia per no fer-se enemics, però a la llarga resulta que tampoc no serveix per fer amics. Cagadubtes, es troben sols: tothom se’n malfia.

Maria de Luna, que hauria pogut ser una integrista de cap a peus, era una dona delicada, seguidora dels espirituals i que tenia com a confessor Francesc Eiximenis que havia professat ordes menors franciscans -i és de notar quants personatges de la cultura del país es decanten pels franciscans-. Eiximenis, autor de Lo Crestià , un tractat moral adreçat a complaure el poder, és un cosmopolita, com sempre han estat els intel·lectuals catalans: va de cort en cort, segurament més per aprendre coses que no pas per ensenyar-ne. Però la història dóna poca treva: Martí l’Humà mor el 1410, de sobte. És possible que l’hagin enverinat. La llegenda diu que amb afrodisíacs, perquè el seu fill havia mort poc abans i el regne no tenia hereu: calia que el rei n’engendrés ràpidament un, però l’home, obès, amb les xacres pròpies d’aquesta condició, no estava per la feina. Així doncs li haurien servit un ànec farcit d’estimulants, que el va fer petar, cosa que inaugura una curiosa llista de morts prematures i sobretot inoportunes que determinen la història dels catalans.

La persona més ben situada, dins de la dinastia catalana, per ocupar el tron, és Jaume d’Urgell, que ha passat a la història amb el nom del Dissortat. Això ja ho diu tot. El casal de Barcelona i el d’Urgell estan renyits des de fa segles, de manera que la cort conspira perquè la successió no sigui automàtica, a banda que el rei havia pretès, abans de morir, de fer hereu un fill seu bastard. La dolorosa agonia de Martí l’Humà dóna uns quants dies de marge per fer dir al rei, que ja està fora d’aquest món, el cèlebre “hoc”, sí, segurament sense saber a què deia que sí. Era a convocar una mena de congrés entre les tres parts de la confederació per triar el nou rei per consens.

La reunió es fa a Casp. La veu cantant la porta Vicent Ferrer, que estableix una aliança ferma amb els aragonesos. Ferrer té línia directa amb el papa d’Avinyó, i Pedro de Luna necessita acumular regnes al seu darrere perquè aguantin un poder que li trontolla. La típica vacil·lació catalana no li hauria servit de res, de manera que el predicador ha anat a buscar Ferran d’Antequera, que té un parentiu llunyà però real amb el casal de Barcelona i per tant és un aspirant. Pacten un intercanvi de cromos: jo et faig rei i tu em dones suport. Si Catalunya juga malament en l’esfera internacional, els afers del món tanmate

 

Fuente: El fil secret de la història. Patricia Gabancho. Edicions La Campana. Barcelona. 2008.

 

« volver