La clau per impedir a Catalunya qualsevol secessió econòmica real o <i>de facto</i> i consolidar l’actual escenari...

La clau per impedir a Catalunya qualsevol secessió econòmica real o de facto i consolidar l’actual escenari passa per blindar la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA), que regula el sistema de finançament i recaptació de les regions amb autogovern, excepte el País Basc i Navarra, que disposen del concert econòmic. La característica que fa beneficiosa la LOFCA per al conjunt d’Espanya és el concepte d’anivellació solidària, a partir del qual les comunitats més riques han d’ajudar les meves pobres segons els criteris que estableix el govern central. Per això, l’executiu nacional té la potestat de recaptar els impostos i, a partir d’aquí, decideix com reinvertir-los sense que hi hagi cap límit en l’aportació solidària de cadascuna de les comunitats, entre elles Catalunya. Gràcies a aquest sistema que pot condicionar les balances fiscals, es pot sotmetre Catalunya a un continuat dèficit any rere any sota el concepte de la solidaritat territorial per tal d’enriquir la resta de regions espanyoles, entre elles la de la capital i, sobretot, debilitar l’economia catalana amb una asfíxia premeditada. Una citació de Friedrich Hayek fa més comprensible el perquè d’aquesta obsessió dels redactors de l’Informe Diagonal a defensar amb ungles i dents la LOFCA: “Quan l’Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica sense infringir mai la lletra de protecció estatutària dels seus drets”. De fet, les balances fiscals del 2005 van ser publicades pel Ministeri d’Economia, amb un dèficit que oscil•lava entre el 6,38 i 6,69% calculant amb el flux de benefici (relaciona la despesa pública amb una comunitat independentment del lloc on es presta el servei públic) i entre un 8,69 i 8,70% amb el monetari (relaciona la despesa pública amb el territori on es fa). Aquestes dades contrasten, però, amb l’estudi de la fundació d’ERC Josep Irla, que el situa al 10,2%, una xifra a la qual s’han aferrat també entitats i partits secessionistes, com SI, Reagrupament i el CCN. Finalment, un informe del grup d’experts encarregat per la Generalitat l’estableix en el 9,8% del PIB, és a dir, 16.735 milions d’euros. Malgrat la seva disparitat, l’evidència d’aquestes xifres obliga a justificar la situació a través de dos arguments. Un, el de la necessitat de la redistribució de la riquesa entre regions, i el segon, negar de qualsevol manera una discriminació a Catalunya per aigualir el victimisme secessionista. Per rebatre qualsevol acusació, cal remarcar que l’aportació de la Comunitat de Madrid és superior a la catalana, sempre que en els càlculs no es cometin dos errors:

Comptar l’efecte seu: A l’hora d’establir les balances fiscals de Madrid, cal oblidar l’efecte seu, és a dir, les empreses ubicades a la capital, on paguen els impostos, quan la seva activitat es fa en part o completament fora de la ciutat. Exemples d’aquests casos són les empreses bancàries, asseguradores i semimonopolis privatitzats.

No distribuir la despesa pública: Per aconseguir uns números beneficiosos per als nostres objectius, cal centrifugar la despesa pública feta a Madrid entre totes les comunitats autònomes amb l’argument que són de benefici general. Exemples clars són el Museu del Prado i el Teatro Real, les inversions dels quals s’imputen a la resta de regions malgrat ser a Madrid, en considerar-se que beneficien tots els espanyols. Un altre cas és la despesa central dels ministeris, entre ella els sous dels funcionaris, que treballen i viuen a Madrid però es comptabilitzen com a despesa pública arreu d’Espanya.

 

Fuente: Informe diagonal. Josep Gimeno. A contra Vent Editors.Barcelona.2011.

 

« volver