La Constitució Espanyola del 1978 va ser elaborada per unes Corts de legitimitat democràtica més que dubtosa...
La Constitució Espanyola. Heribert Barrera.La Constitució Espanyola del 1978 va ser elaborada per unes Corts de legitimitat democràtica més que dubtosa, i que, a més, estigueren sotmeses permanentment a una doble coacció: la de la monarquia com a fet consumat i la dels aleshores anomenats “poders fàctics”, a saber, les forces armades, sobretot i en primer terme, però també l’alta finança i, accessòriament, l’alta jerarquia eclesiàstica.
Aquelles Corts tenien escassa legitimitat democràtica perquè procedien d’unes eleccions organitzades per un Govern que presidia un exsecretari general del
Movimiento i en el qual tots els ministres o bé eren franquistes notoris, o bé havien estat estretament vinculats a les institucions del franquisme. Cap representant de l’oposició antifranquista no en formava part. En la situació creada en quaranta anys de fèrria dictadura, el Ministeri de l’Interior va poder influir notòriament sobre els resultats electorals sense necessitat de procedir a tupinades visibles. És així com un partit sense cap tradició, promogut feia molt pocs mesos des del Govern: la Unión del Centro Democrático, va assolir gairebé la majoria absoluta. Els partits republicans (ERC a Catalunya, ARDE a Espanya) no van poder presentar-se a les eleccions perquè es denegà la seva legalització i, pel mateix motiu, tampoc no pogueren fer-ho els partits comunistes no infeudats a la Unió Soviètica. A més, un nombre important de senadors no foren elegits, sinó designats a dit pel rei.
El fet consumat més fonamental que va coaccionar la lliure decisió dels parlamentaris constituents fou la presència, com a cap d’Estat, d’un rei escollit per Franco, que havia jurat solemnement els
principios fundamentales del Movimiento. Per comptes de demanar directament al poble, abans de procedir a les eleccions, que triés entre monarquia i república per via de referèndum, la monarquia va ser declarada a
priori legítima, imposada i sacralitzada.
La coacció dels poders fàctics i, molt especialment, l’amenaça d’un nou aixecament militar, van ser presents en tot moment durant el debat constituent. Un exemple colpidor d’això que comentem fou la redacció del final de l’article 2 de la Constitució. Les seves primeres ratlles: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols...”, no figuraven en el text preparat per la ponència redactora del projecte, i fou per imposició dels militars que s’introduïren a darrera hora, minuts abans que la Comissió Constitucional debatés i votés l’article.
Es pretén legitimar la Constitució amb el fet que finalment fou ratificada per referèndum popular, sense que gairebé cap força parlamentària s’hi declarés en contra. Dels parlamentaris catalans, només tres (Audet, Barrera i Xirinacs) no votaren la Constitució, i en el referèndum, entre els partits representats al Parlament, només ERC a Catalunya i el PNB i Euskadiko Ezkerra al País Basc, recomanaren no votar a favor. S’oblida, però, que el referèndum plantejava el dilema d’acceptar tot el bloc o partir de zero. A Catalunya especialment, foren molts els que votaren la Constitució, malgrat que en aspectes fonamentals no els agradés gens, perquè se’ls va fer creure que si el projecte es rebutjava, es mantindria vigent per un temps indefinit la legalitat franquista i s’ajornarien
sine die la democratització del país i la possibilitat d’establir autonomies.
Un defecte important de la Constitució del 1978 és el procediment que preveu per a la seva reforma. Sembla com si els diputats constituents haguessin cregut que la seva obra tindria una validesa gairebé perenne. Bastant més de la meitat dels ciutadans que figuren actualment al cens electoral no van poder votar ni a les eleccions del 1977 ni al referèndum del 1978 perquè no tenien l’edat o encara no havien nascut. Malgrat això, queden indefinidament sotmesos a un text que, en molts aspectes, hipoteca el seu present i el seu futur.
Fuente: Catalunya: estat de la nació. Carles Lladó (Coord.). Raval Edicions SLU,Pòrtic. Barcelona.2008.
« volver