La CUP va votar a mitges. És un error que no tornarien a cometre...

La CUP va votar a mitges. És un error que no tornarien a cometre. Diu Quim Arrufat des de la trona, amb més raó que un sant: “Necessitem la independència perquè comencin a canviar les coses, no perquè res no canviï”, però quan necessites una cosa poses tota la carn a la graella. La CUP va fer un “sí crític”. D’acord: amb les paraules pots jugar com vulguis, pots dir-ho tot, pots separar-te de tothom, que aquest és el paper dels cupaires al Parlament, fer-hi entrar una veu sorprenent, conseqüent, diferent. Però quan es vota sobirania, no pots fer un vot afirmatiu i dues abstencions, que és el que van fer, segons van dir per mandat de les bases, que s’havien reunit en assemblea, també ho van dir, per discutir –i això no ho van dir-  si aquest procés anava de debò o era una trampa de l’oligarquia per perpetuar el seu poder. Un discurs que no casa amb la realitat catalana, cosa que els diputats de la CUP, que tenen un envejable nas polític, haurien de saber. La posició de la CUP va ser infantil. Va ser jugar a la rebequeria perquè no vull ser com vosaltres. I va fer mal, però va ser un mal petit, un blau al genoll quan caus jugant a futbol, perquè mai més no van fallar. Mai. Van assumir la independència com a objectiu i van entendre que es poden fer tots els pactes de mínims que siguin necessaris sempre que cap no impedeixi un objectiu de màxims. Gran lliçó de la vida parlamentària.

El gran debat cupaire va ser un dissabte, el dissabte abans del Parlament. Va estar circumscrit a la direcció del moviment, però amb representants territorials, i va ser llarg i difícil. Agafem una veu, com a exemple, de la xarxa: si no votem la declaració, argumenta, “facilitem les coses a l’estat imperial capitalista”. El cap de llista de la CUP per Tarragona, Jordi Martí, escrivia: “No vam anar al Parlament de les quatre províncies per dir amén als catalunyesos que s’emocionen amb els quatre símbols que els han ensenyat que són Catalunya”, que és una afirmació contundent que no deixa de tenir el seu fons. Catalunya és una altra cosa a més dels símbols. El projecte, el projecte revolucionari o, si es vol, radical. La CUP troba a faltar els Països Catalans en l’horitzó independentista i li sobra l’adhesió a la Unió Europea. Ens marquen uns límits, vénen a dir, i no ho acceptem. Julià de Jòdar, l’escriptor roig, que participa del moviment cupaire, feia anar la calculadora, dos i dos fan quatre, potser hi hauria d’haver un altre vot positiu per fer els dos terços de la cambra, reclamava via Twitter. No li van fer cas. En va faltar un, de vot.

L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, les dues claus de volta i motors de la mobilització popular, observaven des de la tribuna de convidats aquestes maniobres incomprensibles de la CUP, i la de tots els altres, i en prenien nota, perquè sabien ja aleshores que elles –Carme Forcadell i Muriel Casals- haurien de fer molts boixets perquè l’estructura política no fes llenya com un castell massa ambiciós per la força dels puntals. Elles hi posarien, en tot cas, la pinya.

 

 

Fuente: La mateixa pedra. Patrícia Gabancho. Penguin Random House Grupo Editorial. Barcelona. 2015.

 

« volver