La manca de transparència del govern espanyol i la complexitat de les operacions, així com successives reformes arbitràries de la llei concursal...(Albert Pont)

La manca de transparència del govern espanyol i la complexitat de les operacions, així com successives reformes arbitràries de la llei concursal que ha afectat el rescat de les autopistes, només ens permeten fer estimacions sobre el deute real de les concessionàries i el veritable deute que deixa el negoci ruïnós de les radials de Madrid. El 2014 un estudi elaborat per Garrigues xifrava el cost del rescat en uns 5.700 M€, però advertia que a la fi podria arribar a superar els 8.000 M€. A la fi del 2016, Foment va xifrar el rescat en 5.000 M€. A això encara haurem d’afegir els 1.840 M€ dels sobrecostos de les expropiacions que també van a càrrec del Ministeri de Foment.

Una vegada que ha obtingut el vistiplau de la Unió Europea i després d’haver-se format el nou govern central, Foment  ha procedit a nacionalitzar els actius tòxics de les empreses privades a les quals es va concedir l’explotació comercial de les radials de Madrid, entre les quals Abertis, Ferrovial, Isolux Corsán, Sacyr Vallehermoso i OHL. La nacionalització de les autopistes en fallida i l’absorció del seu deute per part del Ministeri de Foment són conseqüència de la clàusula de responsabilitat patrimonial de l’Administració, segons la qual l’Estat ha d’assumir els deutes d’empreses privades que exploten béns públics i infraestructures. És a dir, les empreses del sector no han d’assumir cap risc per les seves inversions, perquè en el cas que vagin malament l’Estat s’ha de fer càrrec dels seus deutes amb els proveïdors i amb la banca. D’aquesta manera, amb la connivència amb l’Estat, els executius i gestors d’empreses vinculades van eludir haver de respondre pels deutes de les seves empreses i les responsabilitats dels seus projectes amb el seu propi patrimoni.

Així, l’Estat ha d’acabar abonant l’import íntegre de la inversió quan les empreses concessionàries no obtenen els resultats operatius previstos, quan els projectes adjudicats no generen la rendibilitat esperada o bé quan algun imprevist com, per exemple, foradar l’escorça terrestre per acabar provocant centenars de terratrèmols impossibilita la continuïtat del projecte. I el més important: això és així encara que la fallida sigui provocada per negligència de la mateixa empresa o per la inviabilitat manifesta del projecte. Per tant, quin estímul tenen les empreses vinculades al BOE a fer projectes viables? Si hi guanyen, guanyen, i si hi perden, guanyen igualment.

En canvi, les que no recuperaran la seva inversió són algunes de les entitats financeres estrangeres que van finançar els projectes de les radials i que, davant la imminent fallida, van vendre els seus actius tòxics a fons especulatius amb rebaixes de fins al 70% a fi que s’incloguin en productes financers d’alta complexitat que acabaran comprant petits inversors i estalviadors.

Sigui com sigui, la fallida de les autopistes de Madrid va molt més enllà de les seves concessionàries. El que ha fet fallida és tot un model especulatiu de gestió urbanística i pública més pròpia del crim organitzat que d’un veritable servei públic.

 

Fuente: Interès d'Estat. Albert Pont. Viena Edicions. Barcelona. 2017.

 

« volver