La prova més clara de la nova tendència la tenim en el fullet <i>La question catalane</i>...
La prova més clara de la nova tendència la tenim en el fullet
La question catalane, subtitulat
L’Espagne et la Catalogne. En menys de vint planes, un Comité Nationaliste Catalan de Paris passava revista al problema polític del país. Hem d’atribuir el text a Enric Prat de la Riba, perquè ens consta que va deixar-ne un manuscrit autògraf. Sobre el Comité, ningú no dubta que es tracta d’un camuflatge de la Unió Catalanista. Enric Jardí ha suposat que el llibret va quedar enllestit al principi de les hostilitats hispanoamericanes, coincidint amb el manifest pacifista de la Unió. Hi ha un fet que crec que impugna aquesta conjectura. La premsa no se’n va fer ressò fins a l’octubre, quan els canons ja havien callat, i la desbandada militar s’havia tornat ressaca col•lectiva. Si llegim la lletra menuda del text de París, ens adonem que hi passa un ventet molt difícil d’associar a la providència regeneracionista, i molt fàcil de connectar amb la temptativa que la va seguir.
Diu l’opuscle parisenc que amb la guerra de Cuba s’ha posat de manifest com mai la singularitat catalana. A diferència de les altres parts d’Espanya, Catalunya és un país europeu; ho és per raó del poble que hi habita, oposat a les “tendances sémitiques” castellanes. Catalunya i Castella són dues realitats antitètiques, doncs, “par la race, le tempérament et le caractère”. El viatger que penetrava a la península Ibèrica per Portbou copsava a l’acte aquell soc existencial. Veia Catalunya com “un allongement de la France”, i la seva capital com si fos “une grande capitale du Midi”. S’entén: del
Midi de França. El que es presentava al viatger diferia completament de la pàtria del Quixot, que prenia cos un cop travessat l’Ebre, no pas abans.
En què es coneixia la incompatibilitat ètnica catalano-castellana? Primer, en la dictadura de la incompetència. Si per instal•lar uns urinaris a la via pública de Barcelona es trigava un parell d’anys, esbarriats els expedients pel dèdal ministerial de Madrid, la resta no costava gens d’imaginar. El poble català, que ocupava el nord-est peninsular i les illes Balears (en quedaven fora València i el Rosselló
francès, era més gran que Bèlgica, i més poblat que aquell país, sobirà de feia quatre dies. La seva submissió a Espanya tenia un component d’atzar històric. Com passava amb la pàtria dels belgues, les tornes de l’existència catalana haurien pogut girar cap a una vida independent, o cap a la satel•lització de l’Estat francès, “sans être néanmoins pour cela ni plus ni moins Catalans que nous le sommes maintenant”.
Pel redactor del dossier nacionalista, només quedaven unes poques vies de solució del problema: la continuista, naufragada a Santiago i a Cavite; la separatista o confederalista, admesa per una “très petite minorité” delerosa del pacte amb Portugal i Castella; i, en últim terme, la solució sostinguda per “une grosse partie des producteurs catalans”, que eren els primers a voler “une bonne administration, des voies de communication, le milieu administratif propre aux États vraiement civilisés”. Aquests desitjaven el rescat de la poderosa França, “se déclarant partisans résolus d’une d’une annexion, solution prônée aussi par une petite fraction radicale de la jeunesse intellectuelle de la Catalogne”. Després de tot, “aujourd’hui, l’annexionnisme et l’opportunisme sont les deux tendances qui tiennent le
record”.
Només depenia de l’Estat francès que prosperés el sentir francesista entre els catalans. Depenia de la República francesa que hi acabés prenent la conveniència de l’anexió. Això sí: depenia d’una França disposada a encaixar amb tots els ets i uts l’excepció catalana. La conclusió del report nacionalista resulta definitiva: “Si les courants décentralisateurs et fédéralistes qui prennent aujourd’hui naissance en France acquéraient un développement rapide l’idée annexionniste aurait alors beaucoup de chances de triompher.”
Fuente: Notícies d'abans d'ahir. August Rafanell. A Contra Vent Editors.Barcelona.2011.
« volver