La resposta catalanista a la crisi de Cuba agreujà la visió espanyola de Catalunya...

La resposta catalanista a la crisi de Cuba agreujà la visió espanyola de Catalunya. Però és evident que el desfici espanyol ve de més lluny. Arreu d’Europa la Revolució Francesa i la revolució industrial van sacsejar el continent, que van dividir en liberals, partidaris d’abraçar la modernitat emergent, i conservadors, favorables a unificar i regenerar la pàtria i tornar a una època d’esplendor imperials. A la península Ibèrica aquesta divisió prengué un caràcter territorial. Catalunya tingué èxit, s’adapta al progrés del moment i es convertí en la fàbrica d’Espanya. La resta de l’estat es quedà enrere.

Aquella diferència creixent es féu difícil d’acceptar psicològicament. L’utilitarisme del viatjant català es veié com un insult a la imaginació hispànica. El burgès modernista, com un nou –ric. Les vagues del proletariat català, una mostra més de l’etern incivisme i desordre ibèrics. El proteccionisme, com un sistema fet per espoliar Espanya. El conreu de la llengua pròpia, un mecanisme per afirmar una superioritat insofrible. No ens pensem, però, que la reacció espanyola fos excepcional. A mitjan segle dinou, un historiador alemany famós, Treitschke, escrigué que “l’anglès hipòcrita, amb la Bíblia en una mà i la pipa a l’altra, no té cap qualitat que el redimeixi. Posseeix un esperit comercial i un amor pel diner que ha matat tot sentiment de l’honor i tota distinció entre el que està bé i el que està malament. A Anglaterra ha triomfat la vulgaritat”. Alemanya s’industrialitzà després. Però no es va poder desempallegar fàcilment d’aquell ressentiment inicial, que, revifat per la derrota del 1918, va fer pagar molt car a la minoria interna que havia volgut preservar les seves diferències culturals i religioses.

En aquest país no ens agrada fer cap referència al món, obscur i caïnita, de les emocions i les irracionalitats polítiques. Coses de la guerra civil. Però, al meu entendre, Espanya està malalta. La seva malaltia, que té forma d’obsessió compulsiva, es diu Catalunya. I el desfici intern és tan profund que, contra el pronòstic que tothom feia durant la transició, ni el creixement econòmic ni les llibertats polítiques ni les transferències socials de les darreres dècades l’han pogut apaivagar. Reconèixer això és necessari perquè, atès aquest desfici, sembla impossible creure que el problema català es pugui resoldre, ni que sigui pel bé espiritual d’Espanya, amb les fórmules autonòmiques de sempre.

 

Fuente: Cartes Ianquis. Carles Boix. A Contra Vent Editors.Barcelona.2012.

 

« volver