La Revolució Francesa i la invasió napoleònica ho van capgirar tot...

La Revolució Francesa i la invasió napoleònica ho van capgirar tot. Les colònies, corrompudes i maltractades, es revoltaren i se separaren d’Espanya una darrera l’altra. L’exèrcit espanyol, dispers per ultramar, fou desfet a trossos, i les seves restes malmenades tornaren a la madre patria , si us plau per força. Llavors -cal precisar-ho bé- va començar un fenomen nou en la vida espanyola. Aquella milícia batuda i expulsada de les colònies, de les quals ja no podia viure, en trobar-se sense feina i resclosida dins Espanya, immediatament va ficar el nas en la seva vida pública. Torno a dir que és un fenomen molt important: totes les bullangues i revolucions polítiques del segle XIX tingueren com a manifassers i protagonistes militars espanyols. Des de Riego fins a Martínez Campos, passant per Diego de León, Espartero, Narváez. O’Donnell, Zumalacárregui, Prim, Serrano, Pavía, etc.etc., la total efervescència política del país durant la passada centúria, i, tant si era de tendència liberal com retrògrada, està sempre presidida, dirigida, dominada per militars professionals. Fins les més grans innovacions democràtiques, les societats secretes més avançades i les realitzacions més atrevides, mai no ha pogut fer-les seves o implantar-les exclusivament l’element civil: sempre es van haver de posar sota la protecció d’una espasa. Cosa curiosa, cosa estranya, cosa reveladora!

La Restauració canovista fou una mena d’oasi gairebé inexplicable, durant el qual es produí un aparent domini de l’element civil. Però els homes vells d’avui dia encara d’avui dia encara recordem com acabà aquell extraordinari miratge: amb l’assassinat de Cánovas i la pèrdua de les darreres colònies. Es perderen exactament per les mateixes raons que s’havien perdut les altres: la incúria civil, l’explotació militar i l’embrutiment religiós havien fet als colonialistes la vida impossible. Fins que, per fi, esclataren, i alçant-se en guerres d’alliberament, fugiren d’Espanya -com sortosament n’havia fugit Portugal, com Catalunya en fugiria si trobés la manera i l’avinentesa propícies. Tots els generals espanyols vuitcentistes famosos –és a dir, coneguts només a Espanya (si en descomptem Prim)- foren enviats successivament a defensar les darreres colònies; i tots en tornaren, naturalment, amb les mans al cap, encara que alguns portessin també ben folrades les butxaques. Mai no fou enviat allí, amb plenes facultats, un home civil, un polític entès, i això que no mancaven pas, perquè n’hi havia de clarividents i d’una honradesa a tota prova. Però aquests polítics –Pi i Margall, català, Antoni Maura, mallorquí- s’havien de contentar veient com els militars i els bisbes eren els àrbitres de les colònies i llançant planyívols discursos i profecies ombrívoles en el Parlament. I, en efecte, els sants i els guerrers tradicionals, els militars i els frares, perderen vengonyosament les darreres colònies. Hi havia una estranya força atàvica –el famós trípode format per el Trono, la Espada y el Altar (vegi’s 25-V-1946) que no deixava fer el que s’havia de fer, i en canvi continuava imposant el tracte colonial secularment catastròfic. Cuba i Filipines es feren independents i Espanya quedà totalment pelada, amb la pell i els ossos.

 

Fuente: Meditacions en el desert 1946-1953. Gaziel. Edicions de la Magrana. Barcelona. 1999.

 

« volver