La ruptura de Catalunya amb la monarquia espanyola en el 1640-1641...
La ruptura de Catalunya amb la monarquia espanyola en el 1640-1641 no només convertí Catalunya en un escenari principal de la pugna entre Àustries i Borbons per l’hegemonia europea, sinó també una peça disputada i problemàtica del tauler diplomàtic.
Contraposar França i Espanya en un punt sensible de la intersecció territorial d’ambdues potències era una basa estratègica que podia generar tant temor a la Cort de Madrid com afanys proteccionistes de la Cort de París en favor dels catalans. Però, encara que això fos un aspecte prou rellevant d’aquella pugna políticomilitar, no deixava de ser només una part del gruix feix d’interessos territorials, econòmics i geopolítics de les grans potències en conflicte; cosa per la qual Catalunya podia esdevenir moneda de canvi o mercaderia de repartiment territorial si es produïa un ajustament diplomàtic, un terreny que, a l’igual que en el militar, a penes hi tenia força i instruments.
Quan a començament de l’any 1643 les potencies europees iniciaren les negociacions de Münster per tal d’intentar tancar aquell sagnant cicle bèl•lic iniciat el 1618, molts observadors ja preveien que el “cas dels catalans” es convertiria en el principal escull per tal que els Àustries espanyols i els Borbons francesos arribessin a un acord de pau.
Les motivacions geopolítiques i militars que en el 1640-1641 havien animat l’acció francesa sobre Catalunya continuaven bàsicament vigents, i també eren vives les que havien impel•lit a la Cort de Madrid a considerar la recuperació de Catalunya com un objectiu prioritari de la seva estratègia militar i internacional.
De fet, quan s’obriren els contactes diplomàtics de Münster, dos factors encara feien més problemàtic un atansament i un acord francoespanyol sobre Catalunya. D’una banda, França considerava irrenunciables els drets històrics i de conquesta sobre els territoris dels comtats de Rosselló i Cerdanya, però a més, en acceptar el lliurament dels catalans a la sobirania de Lluís XIII –encara que es pogués interpretar que aquest ho hagués fet a títol personal- s’havia compromès públicament a defensar Catalunya dels espanyols i a mantenir la integritat del territori català. Un trencament d’aquests compromisos podia ser un cop prou important a la seva imatge política i, molt especialment, podia afectar la reputació i credibilitat de França tant en els petits estats o enclaus situats en les zones de frontera amb la monarquia catòlica, com en aquelles províncies hispanes que, descontentes amb la política de Madrid, podien cercar una aliança amb la potencia francesa i obrir així un altre front intern que dessagnés encara més els Àustries espanyols. Altrament, els francesos eren plenament conscients que, per a la Cort de Madrid, la recuperació de Catalunya constituïa una prioritat fonamental, i volien explotar al màxim aquella basa en benefici dels seus objectius estratègics globals a Europa.
Un segon factor que encara feia més dificultosa una entesa entre espanyols i francesos en la qüestió catalana era que el front bèl•lic obert a les terres del Principat era molt actiu i canviant quant els resultats militars. Així, si bé Lleida va caure en mans espanyoles el 1644, l’any següent els francesos conqueriren Roses; moltes poblacions de les comarques meridionals i occidentals del Principat com Balaguer, Àger o Flix van canviar de mans diverses vegades durant aquells any; també les places de Tarragona i Lleida van ser molt disputades i objecte de diversos setges, etc. Així, tant la Cort de Madrid com la Cort de París esperaven que la millora de les seves posicions militars en el front català (i també en els altres fronts europeus) els hi atorgués unes millors bases per a la negociació diplomàtica.
Evidentment tot aquest seguit de factors dificultava que espanyols i francesos arribessin a una entesa sobre Catalunya. Però també, el fet que ambdues parts no estiguessin disposades fer una renúncia total dels seus interessos, convertia la divisió del territori en una de les poques vies possibles per resoldre aquell atzucac en què es trobaven les negociacions.
Fuente: Del 1640 al 1705. Antoni Simon i Tarrés. Universitat de València i Institut d'Estudis Catalans. València. 2011.
« volver