La societat del nostre país, desproveïda de tot sentit jeràrquic...(Josep Pla)

La societat del nostre país, desproveïda de tot sentit jeràrquic, esgrogueïda per les passions de l’enveja, rosegada per una maldiença febrosa que produeix per contrast fenòmens de generositat angèlica i de timidesa sorprenent, oberta, assequible, insolidària, amb un sentit morbós del relatiu que no permet res autènticament seriós, alternada d’esgarips grotescos i d’abandonismes asiàtics, té un motor primordial, potser únic, que per a uns pocs, els happy few, és una defensa: el diner. Més enllà del diner hi ha el panteix entresuat del material humà que vol ésser més.

Així, doncs, acordaren donar-me carrera i aquest ambiciós acord representà per a la família l’entrada en el camí del sacrifici. No sé pas com s’ho feren ni com s’ho arreglaren. Fou un esforç llarg, tenaç, d’una grisor terrible –un esforç que només és concebible pel que tingué de somnambúlic i gairebé diria d’inconscient. Si no hagués estat així, ¿l’haurien fet?  Ho dubto. El que no té cap dubte, però, és que el feren.

El més que es pot dir de la meva família és que la modèstia fou la seva més notòria característica. No ho dic pas per vantar-me’n ni per humiliar-me. Constato, simplement, el fet. Hi ha una manera d’acceptar la mediocritat conformadament, d’una manera dolça i passiva que deu ésser la quinta essència de l’estat a què faig referència: un gust de no alçar mai la veu, d’anar sempre a darrera, de deixar passar tothom, de trobar que tot el que fan els altres està per ben fet i que el hom fa és miserable i pansit. Hi ha persones ofeses el ressentiment de les quals les porta a donar a la seva vida les formes externes d’aquesta mediocritat. N’hi ha, en canvi, que l’accepten com la cosa més natural del món i que s’hi troben sense fel, sense protestes íntimes, en una mena d’estat de gràcia desproveït de pena i desproveït de glòria, més aviat de dimensions estretes, però un estat cert. La modèstia constatada en la meva família té una filiació clara en aquesta segona categoria. No té res a veure ni amb l’orgull que de vegades dóna la pobresa ni amb la vanitat dels ressentits. Fou una modèstia de constitució, natural, instintiva.

 

Fuente: Girona. Un llibre de records. Josep Pla. Edicions Destino. Barcelona. 1976

 

« volver