L’any 1994 Henry Kissinger va publicar el seu volum Diplomàcia per dir que només amb els principis del president Wilson podem anar a poques bandes. Si l’objectiu de l’estadista que fa política exterior és una estabilitat basada en un equilibri de poders, segurament Theodor Roosevelt va encertar més. És a dir que, per a l’acció política, l’experiència i la lucidesa han de mesurar fins a quin punt l’estadista ha d’assumir uns principis o no ignorar les altres realitats: és el pèndol entre l’utopisme dels principis wilsonians i les necessàries contaminacions de la Realpolitik. És un fet que, després de tanta inestabilitat que la història genera al territori europeu, opta més aviat pels vells principis de la raison d’état i gairebé transforma el congrés de Viena en una imatge de l’Eden. Pla també hauria d’entendre aviat que –com és sabut a qualsevol tertúlia de casino- la Creu Roja seria la millor candidatura si fos que la bondat havia de governar el món.
A la terrassa del Romanisches Kaffee de Berlín, l’any 1922, Pla va conèixer l’escriptor Fritz von Unruh, un aristòcrata autor d’un llibre d’èxit, Verdun. El tema permanent de les tertúlies era la relació postbèl·lica francoalemanya. S’hi deia, per exemple, que l’alemany admira les qualitats passives del francès i el francès les qualitats actives de l’alemany. Pla cita André Gide, quan diu que entre Alemanya i França sempre hi haurà la baralla de la geometria i la música, i a la vegada posa l’exemple de la jardineria de Le Nôtre –com a mostra geomètrica francesa- i Wagner, com a síntesi alemanya que peca pel cantó musical. Potser, al capdavall, “la cultura francesa és essencialment sintètica; l’alemanya és paral·lela i analítica”. En conseqüència, la forma general de pensament alemany és el positivisme i la francesa és l’intel·lectualisme racionalista -segons Pla, irrealisme-. Pel que fa a Fritz von Unruh, després de “l’atrocitat i la inutilitat idiota de la guerra”, és dedicà a “demanar comptes a Déu” i després fou un dels teòrics de l’escola pictòrica expressionista.
Fuente: L'home de l'abric. Valentí Puig. Edicions Destino. Barcelona. 1998.