L’economia pre-capitalista fou dominada per la concepció feudal-corporativa, per la delimitació estricta dels camps d’activitat. Fou l’organització gremial. El comerciant només té un ideal: la subsistència inseparable del sedentarisme. El comerciant té un desig: servir, vendre mercaderies, per cobrar el preu just en tant que establert pel gremi del qual forma part. Portar una vida plàcida i tranquil·la: aquest fou el somni del comerciant d’aquella llarga etapa. “¿En què consistí –es demana Sombart- l’element essencialment nou, característic de la manera de veure les coses de l’economia, que hem qualificat d’essencialment jueva?... El que distingí essencialment la mentalitat econòmica jueva i li imprimí un caràcter de novetat en relació amb la mentalitat feudal-eclesiàstica o cristiana fou la seva “modernitat”, l’esperit “modern” que en el fons anima sempre tots els subjectes de l’economia. Si hom ressegueix el registre de pecats que es tirava en cara als jueus durant els segles XVII i XVIII a Europa, no costa pas gaire de constatar que aquest registre no conté cap acte que l’home d’afers d’avui, que l’home d’afers modern, no consideri correcte i natural, cap acte del qual no pugui dir que és el seu pa de cada dia en la conducció dels seus negocis i afers.” Els jueus portaren a l’economia el principi individualista, segons el qual l’esfera d’acció de cada subjecte econòmic –diríem de cada burgès- no ha d’estar limitada per cap reglamentació restrictiva, sigui sobre el volum i el preu de les vendes com sobre l’especialització i la separació de professions, car el subjecte econòmic té, per contra, el dret d’estendre, en la mesura dels seus mitjans, el seu camp d’acció fins en perjudici dels seus veïns o competidors i, en definitiva, adversaris; els mitjans de lluita preconitzats tàcitament per aquesta concepció eren especialment d’ordre espiritual: l’astúcia, la finesa, la malícia; les soles limitacions que imposava en la concurrència econòmica eren les imposades pel codi penal, i a condició d’estar en regla amb el codi tothom havia de tenir la llibertat d’obrar a la seva manera i segons els seus interessos. El que porta, doncs, el jueu a l’economia és la llibertat de comerç i la concurrència lliure, el racionalisme econòmic, és a dir, l’arbitrarietat, l’esperit purament capitalista. El jueu cerca el guany per sobre de l’ideal de la subsistència, oposa al quietisme de l’època pre-capitalista l’ambició i l’activisme d’avui, cerca abans que tot la clientela, crea l’anunci i el producte succedani, aprofita el subproducte, abaixa els preus per vendre més i crea el gran magatzem, rebaixa el preu de cost de les coses accelerant la circulació de mercaderies, utilitzant sempre la mà d’obra menys costosa, inventant constantment trucs comercials i industrials.
Fuente: Prosperitat i rauxa de Catalunya. Josep Pla. Obra completa. Tomo 11. Edic.Destino.Barcelona.1992.