Les esquerres no semblen conscients d’aquests canvis de fons, i més aviat les institucionals (especialment la socialdemocràcia, el laborisme o, en el cas dels Estats Units, el Partit Demòcrata) accepten i participen d’aquest canvi de rumb econòmic; i quan accedeixen al poder per la via electoral, aprofundeixen encara més en aquesta nova deriva ortodòxia econòmica i social. Els governs de Tony Blair (1994-2007), Gerhard Schröder (1998-2005) o Bill Clinton (1993-2001) van sovint més enllà, a l’hora d’aplicar polítiques econòmiques i socials regressives, que els seus predecessors neoliberals, i deixen països més desiguals i injustos que els que s’havien trobat. Això, com resulta natural, enfonsa en el descrèdit les esquerres institucionals i propicia la decadència d’aquestes ideologies així com certa emergència d’aventurisme polític i frustració social.
Més enllà de les forces polítiques que s’havien alternat amb partits conservadors en el període posterior a la Segona Guerra Mundial i que havien fonamentat el seu prestigi en l’aplicació del keynesianisme i polítiques de benestar, altres espais de l’esquerra, des de la dècada dels anys setanta i vuitanta, no havien fet altra cosa que participar en lluites parcials (a favor de determinats col·lectius minoritaris marginats) i lliurar batalles culturals estèrils. Tanmateix, des d’aquells espais que es reivindicaven revolucionaris, amb certes sobredosis de grups i grupuscles de matriu marxista, trotskista i altres coses per l’estil, no sembla existir la capacitat de formular una alternativa creïble i atractiva enfront del nou model, i només sembla haver-hi esma per desenvolupar batalles defensives i parcials per exemple, enfront de les reconversions industrials que s’esdevenen en diversos països, o enfront de les reformes educatives durant les dècades dels vuitanta o en els darrers anys, o enfront del racisme creixent en societats cada vegada més heterogènies en el context d’una competència creixent per recursos socials minvants. Tot plegat, sense gaire capacitat d’articular un moviment prou plural o divers.
Fuente: Una història crítica de les esquerres. Xavier Díez. Edicions El Jonc. Lleida. 2019.