Les forces polítiques catalanes, que des de 1971 tenien una representació unitària en l’Assemblea de Catalunya i, des de 1975, en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya...

Les forces polítiques catalanes, que des de 1971 tenien una representació unitària en l’Assemblea de Catalunya i, des de 1975, en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, reivindicaven el retorn immediat d’una autonomia en els termes que s’havien aconseguit el 1932.

En principi, i si es feia cas dels oferiments del dret d’autodeterminació que les forces d’esquerra proclamaven als seus manifestos, calia pensar que es podia tenir el seu suport per a la recuperació immediata de les llibertats. Un suport que Coordinació Democràtica, és a dir, la “Platajunta”, va oferir directament al Consell de Forces Polítiques de Catalunya en una reunió celebrada a Barcelona el 21 de maig de 1976.

La veritat, però, era que aquests pronunciaments només eren retòrics. No era lògic esperar suport a l’autonomia per part de Carrillo, que havia combatut les “desviacions nacionalistes” de Comorera el 1949, expulsant-lo del partit, i que va intentar més endavant fer desaparèixer el PSUC, convertint-lo en una mera sucursal regional del PCE. Per altra banda, bastava a veure com havia acceptat sense cap reserva el principi de “la unidad de España”.

Què pensaven, per la seva banda, els dirigents del PSOE ho sabem avui, gràcies a les memòries d’un antic membre del SECED, els serveis d’informació que des de 1977 es coneixerien com CESID, que ens explica que el 23 d’octubre de 1976 es van reunir a Madrid, en una suite de l’hotel Princesa Plaza, els comandants Faura i Cassinello (que arribaria més endavant a tinent general) i altres membres del mateix servei, amb Felipe González i Alfonso Guerra, en un temps en què aquests estaven negociant la legalització del seu partit. En l’entrevista, “que duró tres horas largas en un ambiente de extrema cordialidad”, González va definir l’actitud del seu partit respecte de la concepció de l’estat, que era el que més preocupava els militars, i ho va fer de manera que “los representantes del SECED nos sentimos reconfortados con tan patriótico e inesperado lenguaje”, que no era, òbviament, el dels manifestos que adreçaven al públic en aquells mateixos dies.

Van passar després a ocupar-se del nacionalisme. Felipe González va deixar clar que no toleraria un concert econòmic per a Catalunya: “¡Nosotros no vamos a pasar por ahí en la vida! Detrás está en realidad la defensa de los intereses económicos de la alta burguesía catalana”. El preocupava, en canvi, que a Catalunya els comunistes tinguessin més implantació que el PSOE entre els treballadors immigrants i, per tal d’evitar-ho, pensava cercar un acord amb els grups socialistes catalans que existien en aquells moments. Però va deixar clar que mai no toleraria un partit socialista català autònom: “¡Esto ni hablar!”.

 

Fuente: La formació d'una identitat. Josep Fontana. Eumo Editorial. Vic. 2014.

 

« volver