[…] les generacions de postguerra van ser crítiques respecte al catalanisme de pre-guerra...

La crisi intel•lectual i moral de Catalunya

[…] les generacions de postguerra van ser crítiques respecte al catalanisme de pre-guerra. Tant per la furiosa i sectària divisió anterior entre dretes i esquerres, a la qual atribuïen una part de responsabilitat en el desastre nacional de Catalunya, com per la insensibilitat social del catalanisme conservador, a la qual atribuïen la duresa de la revolta en el si de la guerra. Malgrat, doncs, que recorreguessin a Torras i Bages i a Prat de la Riba com a sòlids elements doctrinals, discrepaven fondament de la Lliga, sobretot de la de Cambó, per la seva insensibilitat social, i de l’Esquerra Republicana, per la seva demagògia anticlerical i per la seva possible inhibició a l’actuació dels “incontrolats” durant la Guerra Civil. Es veia la necessitat que el catalanisme havia de plantejar-se sobre bases noves, després del trauma de la guerra i de la desfeta, però en veritat no es van saber trobar aquestes bases, o no es van poder trobar, per la difícil situació cultural i, de retruc ideològica, en què es movien aquelles generacions.

Nacionalisme i generacions espanyolitzades

Però el problema més gros consistí a defensar el nacionalisme davant d’unes generacions posteriors que havien rebut una educació absolutament espanyolitzada i anticatalana, que desconeixien la història i la cultura de Catalunya i que, quan es revoltaren contra la situació política i cultural, van tenir més tendència a confondre el nacionalisme unilateralment amb la Lliga i a creure que aquest, des de la seva generacional preocupació social, havia estat només una tapadora per als interessos opressors. Aquesta generació es dividia entre els qui aconseguiren retrobar i prolongar la cultura catalana i, a partir d’ella, reivindicar de nou el nacionalisme, i uns altres que, essent catalans, continuaren fidels a la castellanització espanyolista que havia promogut el Règim, a través de l’escola i del genocidi cultural, i només anaren evolucionant ideològicament al ritme en què una petita part de la cultura castellana es desenganxava del franquisme. El fet d’una oposició catalana no nacionalista tingué la importància històrica d’originar que el nacionalisme i el catalanisme formessin part de la crònica sentimental i de les conviccions més fondes d’una part de la generació dels 50, i que el castellanisme cultural i l’anticatalanisme pràctic formessin part de la crònica sentimental d’una altra part de la mateixa generació. Encara que aquests segons, en plena dècada dels 60, participessin un xic en el ple redreçament de la cultura catalana, ho van fer sempre de biaix, sense inserir-s’hi en plenitud i amb naturalitat.

La transició a Catalunya (1977-1984). Barcelona: Empúries, 1985

 

Fuente: Les veus d'una nació viva. Escrits i pensaments per comprendre Catalunya. Associació Conèixer Catalunya (ACCAT). Barcelona. 2008. JAUME LORES.

 

« volver