Les paraules poden ser trampes on tancar el pensament...

Les paraules poden ser trampes on tancar el pensament. Encara avui sento, alguna vegada, definir els “bons catalans”, i les cometes connoten el sarcasme de qui ho diu, que serien aquells que tenen llibreta a la Caixa, són del Barça i una cosa més que varia entre anar a Montserrat, o anar a missa o votar CIU, i en el fons s’està criminalitzant, o ridiculitzant, aquest vot: el catalanet, perquè ho diuen en diminutiu, i burleta, com Santiago Rusiñol va fer facècia del senyor Esteve com a epítom de botiguer apocat que no té altre horitzó que el taulell de la botiga de vetes-i-fils al barri de la Ribera. Almenys l’alternativa a aquest món petit era la vocació artística del seu fill. Avui els bons catalans són aquests ciutadans acrítics que segueixen la línia dels partits majoritaris sense piular, i dic majoritaris perquè ICV ha perdut ja el nord de la doctrina i ERC corre el risc de perdre el nord de l’estratègia, de manera que no compten en la configuració del ciutadà modèlic, com tampoc poden aportar-hi res els partits descaradament espanyols, com ara el PP i C’s.

Fixeu-vos, però, com es va fent petit el món del català, tan petit com La Puntual de Rusiñol: seria una gent també apocada, conservadora, missaire, més arrelada que universal, prudent i en el fons provinciana. Ara bé, si algú sap trobar cosmopolitisme, universalitat, gosadia i lucidesa política en els suburbis metropolitans governats per la telecaca, el consum banal, el mileurisme de per vida, el flamenc a la ràdio del cotxe tunejat i en general la poca ambició, que ho digui. ¿Estan confrontant la classe mitjana catalana a l’al.luvió treballador de procedència (ja llunyana) espanyola que vota PSOE o PP? ¿És aquesta, la tria? O la classe treballadora que estic descrivint és tan tòpica i tan fal.laç com la classe mitjana que ells descriuen? I per què no els tornem tòpic per tòpic, en lloc de creure’ns que sí, que per ser un “bon català” s’ha de ser un pujolista amb llibreta a la Caixa i carnet del Barça?

La pregunta de debò és: per què, d’aquesta manera tan simplista i grollera, es dibuixa només l’univers català, i qui ha començat a fer circular aquestes brames i per què. Tornem a l’expressió de la crosta, de Joan Ferran, que pretén treure de la circulació el pensament nacionalista per quedar-nos tots, obligatòriament, en el mínim comú denominador, el catalanisme tebi i regional que no qüestiona res, que vota amb obediència les consignes que propugna el partit del senyor Joan Ferran, ell, que és cosmopolita i que pensa sense prejudicis. No hi ha res que grinyoli, en aquesta proposta? Al cap i a la fi, Catalunya Ràdio, lliure de la crosta, ha perdut audiència. Perquè el catalanisme existeix com existeix la catalanitat, i no és exactament el mateix; i tampoc no s’assemblen com dues gotes d’aigua el catalanisme amb el pujolisme. El pujolisme és precisament aquesta projecció prudent de la catalanitat, que els seus hereus encara no han abandonat, potser perquè sense saber-ho arrosseguen un dels llasts més forts de Catalunya: la consciència que, pel fet d’existir, s’ofèn.

 

Fuente: El retorn dels catalans. Patrícia Gabancho. Editorial Meteora. Barcelona. 2010.

 

« volver