Les pèrdues potencials en alguns productes financers complexos són gairebé il·limitades. Quan concedeixes un préstec o compres accions, saps per endavant quines seran les teves pèrdues màximes, és a dir: la quantitat que t’hi jugues. Molts productes complexos, però, són com una pòlissa d’assegurances oberta. Arribes a un acord amb un avió de línia regular que l’1 de gener de l’any vinent pagaràs una quantitat determinada per cada dòlar que el preu del petroli excedeixi d’un nivell determinat. Si per Cap d’Any el preu del petroli acaba per sota d’aquest nivell, tu cobres la teva prima... com un assegurador de viatges que no ha de pagar res després que els seus clients hagin gaudit d’unes vacances lliures d’incidents. Però en canvi, si el preu del petroli ha pujat, has de pagar. El cas és que el preu del petroli pot pujar molt amunt, i per tant les teves pèrdues també.
Els banquers tenen raó quan diuen que virtualment totes les corporacions multinacionals cotitzen a borsa i que per tant estan subjectes al règim amoral del valor d’accionista. De tota manera, un grapat d’empleats en una divisió qualsevol de Shell o de McDonald’s és molt improbable que causin a la seva empresa unes pèrdues d’uns quants milers de milions. Als bancs d’inversió això és una possibilitat molt real, com diu l’antic banquer d’inversions Rainer Voss al documental Confessions d’un banquer: “No se m’acut cap altra indústria on un sol individu pugui fer perdre tants diners a la seva empresa”. Penseu en una piràmide invertida, explica, perquè: “Die Leute die richtigen Schade anrichten können, die sitzen unten”... els que construeixen o negocien amb els productes explosius, seuen molt lluny del capdamunt.
Fuente: Nedant entre taurons. Joris Luyendijk. Editorial Empúries. Barcelona. 2016.