Les permanents concessions davant dels atacs a la nostra llengua, a la nostra economia i al nostre autogovern...

Les permanents concessions davant dels atacs a la nostra llengua, a la nostra economia i al nostre autogovern, així com a la nostra cohesió social, de cap de les maneres poden ser la resposta al llenguatge bel•ligerant que alimenta el discurs de la catalanofòbia i de l’espanyolisme. L’excessiva prudència de les nostres autoritats només pot portar a l’esclat d’un conflicte polític i social de proporcions inimaginables entre la nostra classe política i la societat catalana, o el que és pitjor, dins d’ella mateixa. Espanya intentarà guanyar la batalla al carrer, a costa de la nostra pau social. Catalunya ha estat exemple d’una formidable convivència social, com un dia també ho va ser Sarajevo, però això no durarà per sempre. La nostra composició social ens apropa més a la de Bòsnia dels anys vuitanta que a la de Noruega del 1905. I, al capdavall, la política conciliadora mai, mai ha de ser l’instrument adequat per posar fre a una insistent política d’agressió.

La vergonyant política conciliadora (policy of appeasement) establerta pel primer ministre anglès Neville Chamberlain contra l’expansionisme de Hitler no va fer més que agreujar les coses. El Regne Unit i França varen actuar tard i malament davant la cadena de despropòsits instigada per l’Alemanya nazi. Només quan Anglaterra va començar a comprendre que el discurs bel•ligerant del fanatisme identitari no té límits va començar a usar el mateix llenguatge polític que Alemanya per frenar l’avanç de l’exèrcit nazi, però aleshores Alemanya ja havia ocupat bona part d’Europa. El retard i la manca de coordinació i contundència en la resposta van obligar les potències aliades a anar a una conflagració de conseqüències desproporcionades que es podrien haver evitat amb una reacció immediata i proporcional.

Tant al Parlament espanyol com al Tribunal Constitucional no els ha tremolat el pols en violar la voluntat de la nostra societat, esquilant i deixant sense sentit un Estatut d’Autonomia (2006) que havia de representar l’últim intent de fer encaixar Catalunya en això que mal anomenem “Espanya”. Arribat el moment tampoc no els tremolarà el pols per aplicar la solució policial al ”problema catalán”. Més enllà del seu abast jurídic, han volgut ridiculitzar-nos. Però, tanmateix, no es tracta més que del punt de partida d’una intensificació de la pressió política, econòmica i policial sobre una Catalunya que bull, una Catalunya que “ja vessa pels costats” en veure’s a punt de perdre-ho tot. Aviat, la impotència esdevindrà temeritat. Aquesta és l’oportunitat que Espanya espera. L’arribada de nombrosos autocars plens de simpatitzants de l’ultradreta espanyola durant la consulta d’Arenys demostra la seva coordinació.

 

Fuente: Delenda est Hispania. Albert Pont. Viena Edicions. Barcelona.2012.

 

« volver