Malgrat el suport general a l’estat autonòmic, la percepció latent que les institucions catalanes havien de gestionar...(Marc Guinjoan,Toni Rodon,Marc Sanjaume)

Malgrat el suport general a l’estat autonòmic, la percepció latent que les institucions catalanes havien de gestionar més aspectes ha estat força general i s’ha convertit en una qüestió que ha despertat un consens considerablement ampli. La valoració de les polítiques públiques endegades per la Generalitat ha estat generalment més positiva que les iniciades per l’Estat central, i el fet que el greuge (i la sensació de greuge) fos també molt estès ha provocat que l’òptica es desviés cap a les institucions catalanes i, en concret, cap a allò que feien o a allò que podien fer. Amb tot, s’ha aconseguit un dels objectius històrics del catalanisme: fer de Catalunya i les seves institucions el marc central de referència, sigui per a les coses positives o per a les negatives.

Així, aquesta qüestió de valença, aquesta percepció força transversal, es manifestava durant la dècada dels vuitanta, dels noranta i a principis de la del 2000 dins del sistema. Les persones que volien més autogovern ho feien manifestant una voluntat de reforma de l’Estat en el sentit que aquest havia d’adquirir tons federals o altament descentralitzats. Pretenien reformar el sistema per adaptar-lo a la seva voluntat. Dit d’una altra manera: la idea, amb un consens força ampli, que Catalunya havia d’adquirir més autogovern i capacitats constituïa un tema de valença que es materialitzava en diferents opcions de reforma de l’Estat. Així, d’un tema de valença es passava a una materialització posicional, en què diferents ciutadans optaven per opcions diverses, des de l’status quo fins al federalisme o la secessió. Hi havia ciutadans, per exemple, que preferien un Estat federal i d’altres l’actual model, però sempre amb la idea latent d’incrementar el poder de la Generalitat.

En canvi, des del 2008, aquesta estructura es trenca. La creença en la reforma deixa d’existir. La voluntat de més autonomia passa a expressar-se fora del sistema, atès que fer-ho dins ja no és percebut, per molts, com a possible. El desig d’enfortir les institucions catalanes ja no s’expressa a través de diverses preferències territorials (autonomisme, federalisme...), sinó que es fa a través de l’única via percebuda com a possible:  la secessió. Les preferències territorials dels ciutadans van perdent els matisos cromàtics corresponents a l’status quo o al federalisme. Un tema tradicionalment posicional  (opinions diverses sobre el model territorial) queda transformat. I entre aquells que volen enfortir els poders de les institucions catalanes, el dubte és cada cop menor: la sensació que només amb l’Estat propi es pot aconseguir es fa majoritària.

A més, es tracta d’una voluntat que no es troba buida de contingut, sinó que s’erigeix, en certa manera, com un objectiu instrumental: no la secessió perquè sí, sinó la secessió com a mecanisme per millorar la situació actual. Com hem mostrat en aquest capítol, obtenir autogovern és entès com una via de progrés social, humà i econòmic. Una estació que els ciutadans consideren que ha de permetre la recerca d’un model de país socialment i econòmicament més avançat.

Per tant, el creixement a favor de la secessió dels últims anys no és una qüestió temporal ni quelcom aleatori. Ni molt menys, fruit de la casualitat o d’una suposada manipulació planificada. Durant l’etapa autonomista els catalans volien més autogovern, però per aconseguir-lo volien reformar l’Estat. De fet, intentaven perseguir un dels objectius del catalanisme majoritari des de feia segles: fer de l’Estat una estructura més amable a la realitat catalana. Les circumstàncies polítiques dels últims anys ens ajuden a explicar el canvi. Un desplaçament dels objectius del catalanisme després de l’èxit parcial de la Transició i la frustració provocada posteriorment. Però també ho fa la insistència a crear un marc de referència propi. I, evidentment, el rebuig de sempre de les institucions espanyoles a qualsevol modificació que no vagi en la direcció centralista. Com explica Borja de Riquer (2000), el catalanisme del segle XIX i principis del XX no s’entendria sense el fracàs de l’Estat a l’hora de crear unes estructures apropiades per a tothom. Dècades després, la història es repeteix, però en versió segle XXI, amb  escenaris diversos i, com veurem, amb un discurs legitimador molt diferent i adaptat a moltes sensibilitats.

 

Fuente: Catalunya, un pas endavant. Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume. Angle Editorial. Barcelona. 2013.

 

« volver