Mentre, per terra, mar i aire, l’ofensiva centralista tampoc s’aturava...

Mentre, per terra, mar i aire, l’ofensiva centralista tampoc s’aturava. El dissabte 30 de maig, els reis presidien a Barcelona un solemne acto de adhesión a la Bandera . L’endemà els carrers de la ciutat veurien desfilar l’exèrcit amb motiu del Día de las Fuerzas Armadas. De l’altre banda tampoc es quedaven curts i el clima de concòrdia s’anava fent menys respirable. Dues setmanes després, el Camp Nou va acollir un acte massiu organitzat per la Crida que tenia com a lema “Som una nació”; Lluís Llach, un dels cantants que hi va actuar, va dedicar “Silenci” “als Tejeros de la llengua”. La Crida, tot i la seva transversalitat, funcionava amb un alt voltatge nacionalista i li donaven suport forces descaradament independentistes. Segurament era un moviment útil per reafirmar-se com a poble, però en un moment tan complex per al desenvolupament autonòmic potser no ajudava a l’estratègia de negociació. Si a Madrid volien combustible per retroalimentar el foc centralista, aquí, en tot cas, els el subministraven a molt baix cost. Trias, catalanista granític, diria temps després que la classe política catalana (amb ell inclòs) s’havia equivocat limitant la defensa de la personalitat a la llengua. “Tot i ésser important, no és el determinant d’una política nacionalista.” La personalitat existeix o no, i la catalana existeix. Però el determinant en política és la possibilitat que les institucions paguin el preu de la llibertat i provin d’eixamplar-la. I era en aquell clima de tensió que el conseller Trias Fargas havia d’entendre’s amb el ministre García Añoveros.

A primers de juny, es van complir cent dies del Govern Calvo-Sotelo. Segons Alfonso Guerra, no s’havia resolt cap problema pendent. Ni el terrorisme, ni l’atur ni les autonomies (tot al mateix paquet). La precarietat del sistema després del cop afavoria i forçava el clima d’entesa entre socialistes i centristes. Les reunions del president del Govern i del líder de l’oposició es van multiplicar. Les dues forces continuarien desplegant a l’uníson una meditada ofensiva per llimar el procés de descentralització: calia blindar tot allò que no especifiqués la LOFCA i calia fixar els mètodes per calcular el cost dels serveis transferits a les comunitats. La temença que les negociacions entre Trias i García Añoveros estaven anant massa lluny posava en guàrdia un PSOE que s’oferia per aturar el complot contra les regions pobres que aquells dos amics estaven maquinant. Va ser en aquell moment que María Izquierdo -diputada per Granada i responsable de política autonòmica del PSOE- va comparar la Minoria Catalana amb unes sanguijuelas que sólo entienden la política autonómica mirando lo que pueden sacar del Estado”. Per respondre-hi, la mala llengua de Trias va donar un nou cop sobre la taula: el problema d’Andalusia era que les seves classes dirigents marxaven de la seva terra cap a Madrid i només hi tornaven a cazar perdices y cazar votos. A Trias, verbalment, més valia no provocar-lo. A finals de juliol, el dia que el Constitucional tombava la Llei de Traspàs de les Diputacions aprovada pel Parlament de Catalunya, González i Calvo-Sotelo es reunien per signar un pacte sobre el funcionament de l’Espanya autonòmica. El punt més espinós era el Fondo de Compensación Interterritorial, essencial per a González. Se trata de saber dónde y con qué criterio invierte el Estado. Hay que averiguar si el Estado invierte para aumentar las distancias entre las regiones ricas y pobres o para equilibrar su economía. Para mí, este tema es fundamental.” Presentar-se davant de l’opinió pública com a defensors de la solidaritat duia implícit que n’hi havia d’altres que onejaven la bandera de la insolidaritat.

Després de l’aturada del mes d’agost, el 8 de setembre Trias va escriure una llarga carta a García Añoveros en què es queixava per la situació de les negociacions i feia notar ”la existencia de problemas políticos para poder llegar a un acuerdo sobre la cuestión”. A mitjan setembre, el Consejo de Política Fiscal y Financiera va aprovar l’avantprojecte de llei del Fondo de Compensación Interterritorial. Trias s’enfilava per les parets. ”Este documento elaborado por expertos es muy endeble y es más político que técnico.” El 9 d’octubre, el dia que Convergència va trencar el Pacte de Progrés a l’alcaldia de Barcelona. Trias va declarar que “amb la meva firma no s’acceptarà cap valoració inferior a la dels bascos; no estic disposat a admetre que els catalans siguem ciutadans de segona”. La seva carta a García Añoveros, segons va dir a la Comissió d’Economia, Finances i Pressupostos del Parlament català, semblava que havia tingut efecte. Però les negociacions es tornarien a encallar. A finals de mes ell mateix presentaria una esmena a la totalitat dels pressupostos espanyols catalogant-los d’impresentables.

 

Fuente: Els laberints de la llibertat. Jordi Amat. RBA Libros. Barcelona. 2009.

 

« volver