No creguéssim pas que el treball representi per als catalans un valor només material i econòmic...

No creguéssim pas que el treball representi per als catalans un valor només material i econòmic. Malgrat la importància que acabem de donar-li com a font principal de la capitalització dels esforços col·lectius vers la riquesa, el treball català comporta una segona i encara més decisiva significació en el terreny espiritual. Per això podem respondre a la pregunta que formulàvem suara dient que sense l’aptitud per a la feina -i, sobretot, per a la feina ben feta-, els catalans deixaríem d’ésser catalans.

El treball és, en efecte, l’eix de la continuïtat catalana. En un poble com el nostre, en què les realitzacions socials i polítiques no han estat gens fàcils i en què s’han repetit les ensopegades històriques, l’únic refugi col·lectiu ha estat la feina. Ací potser escauria de fer un paral·lelisme amb els alemanys, si aquests no ens guanyessin amb escreix en tenacitat i disciplina i si, a més a més, no posseïssin una característica que ens manca per complert a nosaltres: la de refugiar-se en la cavil·lació intel·lectual i cercar la continuïtat del poble en el que podríem anomenar línia metafísica de la vida. Bon tros ens manca per a apropar-nos a aquest exemple de força biològica permanent que és Alemanya, i potser tampoc no canviaríem el nostre ésser pel seu, encara que entre les classes dirigents d’aquest país els alemanys hagin tingut constants i conseqüents admiradors. Però aquest puntet fi de brisa mediterrània que acarona la nostra societat ens allunya decisivament de les boires teutòniques.

Tot i la distància, els catalans, com els alemanys, sabem refugiar-nos en la feina en el moment de les grans sotragades, quan s’ensorra l’edifici de les nostres il·lusions i anem esmaperduts topant per les cantonades de la Història -aquesta mestressa que mai no ens ha alliçonat prou-. Més que “sabem”: en tenim l’instint. La tendència individual que ens fa superar el dolor, no a través dels planys ni dels estimulants artificials, sinó dedicant-nos obstinadament al treball, s’anà convertint en una virtut social: el triomf damunt l’adversitat pel gust de l’eina i de la feina. Aquest és el secret dels nostres redreçaments col·lectius. No una, sinó diverses vegades en el transcurs de la nostra existència hem deixat l’arma de la causa perduda per l’eina del treball de cada dia. Per a l’espectador improvisat, això pot semblar un signe de mesellisme. En realitat és el replegament del país cap al seu refugi essencial, cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances.

Gairebé gosaria afirmar que el treball és el coeficient comú de les nostres virtuts. També podria dir que, per excés, degenera en vici. Moltes vegades no lluquem més enllà de la nostra feina, sense treure el nas al defora de les quatre parets del nostre obrador, del nostre despatx, del nostre afer. L’eina ens subjuga com una vareta màgica i ens decanta cap al costat pràctic i material de l’existència. El culte als valors econòmics, sovint idolàtric, ens aproxima al sentit burgès de la vida, i per això triomfen quan la burgesia marca l’hora a Europa i ens afeblim quan els vents bufen d’un altre quadrant. Naveguem malament amb idees generals i conceptes abstractes. Les solucions radicals sentimentalistes confirmen aquesta llei: no són més que evasions individuals del sentit pràctic que el treball dóna a la nostra vida col·lectiva.

 

Fuente: Notícia de Catalunya. Jaume Vicens i Vives. Edicions 62. Barcelona. 1999.

 

« volver